Vam anar a dinar a casa d’uns amics què “viuen a Basilea”.
Però quan ens van donar l’adreça exacta i el mòbil ens vam sorprendre de veure què eren dades de França. Perquè tot i què ell treballa a Basilea i aquesta ciutat és el centre d’operacions per tots els què hi viuen al voltant, ells tenen la casa a Huningue, què també és ben a la vora d’Alemanya, per cert.
O sigui què el meu amic treballa on paguen més i viu on ha de pagar menys impostos. El què déu de ser un maldecap és decidir on fer la compra: la comparació de preus és multiplica, si no vols perdre les millors ofertes en dues divises i tres tipus d’IVA diferents. Com podem veure, això de les fronteres polítiques és una font de matisos.
I no creieu què una frontera és una cosa tant seriosa. Nosaltres la vam creuar en cotxe sense aturar-nos. Ens vam adonar perquè està marcada amb un pòrtic vermell que travessa el carrer, però com què era diumenge no havia cap policia a cap d’ambdós costats. Ara què hi penso les guies i mapes també deuen de ser curiosos: fins tal número, el carrer és a França; a partir de tal altre número, Suïssa. Unió Europea o fora de la Unió. Això si, els tramvies canvien de color.
Com en tantes altres coses, és el mateix allà on pintis la ratlla. El què compta són les persones i el cas què li fan de cada línia marcada, si la respecten o no. No tinc gens clar què pintar una ratlla a l’oest de Catalunya canvii l’actuació política a casa nostra. Però també tinc clares dues coses més: que si no es pinta aquella ratlla, no augmentarà màgicament el respecte cap a cap línia ara marcada. I segona, què aquesta ratlla no trencarà cap relació social, ni familiar ni afectiva.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!