Doncs sí, no sabrem ben bé quants vam ser, però vam ser moltíssims. Jo no havia vist mai tanta gent junta durant tant de temps.

Els metros de les línies L1 i L2 anaven plens a vessar més d’una hora abans de l’hora de la convocatòria. Vaig arribar a tres quarts de cinc a l’estació de Passeig de Gràcia, a la cruïlla amb la Gran Via. Vaig mirar l’hora mentre pujava les escales cap el carrer i quan, cansat d’avançar molt dificultosament entre la multitud vaig arribar a la cruïlla amb Pau Claris ja era l’hora en punt tocada. Calculeu quanta gent hi havia. I no va ser només la riuada de gent que va baixar el Passeig de Gràcia. Els carrers del voltant estaven també plens de gom a gom. Costava trobar espais lliures, igual que costava trobar algú que no portés una estelada o un cartell reivindicatiu.

Vaig veure vàries colles de gent parlant en castellà i embolicats en estelades. Tertulians radiofònics i analistes de la simplicitat quedin avisats: el d’ahir s’ha d’analitzar molt bé.

Ves a saber a favor de què es va manifestar el Duran o què interpretarà el Navarro, però jo només vaig sentir la gent cridar un eslògan: “Independència”. Pot agradar més o menys, pot discrepar-se del concepte, però ahir va haver un disbarat de gent que es va manifestar, pública i pacíficament, demanant la independència de Catalunya. Qui vengui històries de pactes fiscals, millors quotes d’autogovern, etcètera, o no va voler veure-ho o menteix.

I ara que el poble ha parlat, és temps de polítics professionals i de Política. Veurem què passa i qui està a l’alçada. Però independentment dels polítics professionals, hi ha una cosa que ja ha canviat: el país. La ment de la gent. Tinc la mateixa sensació de quan una parella està a punt de deixar-ho, que encara continuen perquè un no ha parlat amb l’altre i no han resolt qui es queda amb el pis. La gent ja no parla de si es vol la independència, sinó de com assolir-la.

Salut i sort,
Ivan.

PS: La Marta també va anar-hi.