Fa una pila d’anys vaig començar a veure aquest film per televisió i no recordo com va ser que no vaig poder veure el final. Gràcies a les tecnologies que estan ensorrant la cultura, per fi he pogut veure’l sencer.

I resulta que The Young Philadelphians, aquí coneguda aquí com La ciudad frente a mí, és un pelicularro de dalt a baix. En el seu moment concebut com una eina pel lluiment del Paul Newman, a mi m’han agradat més els actors i actrius que l’acompanyen, en part per desconeguts i en part perquè m’imagino que la qualitat interpretativa de Newman forçava a tothom a mantenir un perfil molt elevat.

De què va The Young Philadelphians? Als enllaços us podeu enterar de tot, així que em limito a opinar que és una pel·lícula tant punyent com es podia rodar als EUA de l’any 1.959, retratant una certa guerra de classes (el Maccarthysme era llavors, no?) i una hipocresia social rampant. La també excel·lent Far From Heaven, rodada una pila d’anys més tard, li déu molt.

I una pel·lícula en blanc i negre de fa mig segle ens pot interessar? Creieu-me, és absolutament actual, excepte en la decoració: les dones són aparentment sumises i el més fashion que pot fer un home és fumar. La resta, som els mateixos animals i la manada s’organitza igual. L’evolució és més lenta del que ens agradaria.

Adient per a descobrir una bona colla d’actors i reflexionar sobre els problemes de fons de la societat. Contraindicada si sou molt exigents amb el guió: aquest el podien haver arrodonit més.

Salut i sort,
Ivan.