El problema que té Espanya (vull dir: el primer de la llista de problemes grossos) és que quan ha d’acudir a un fòrum internacional per a tractar els problemes, els dels espanyols i els dels altres, no hi ha ningú que tingui veu autoritzada.

El Presidente del Gobierno fa el que va prometre que no faria, i intenta solucionar la crisis de Bankia, que sospito va prometre en reunions internacionals que no existia, intentant colar un gol per l’escuadra al Banc Central Europeu, aquell a qui ha de demanar ajuda. No way, Mariano.

El Banco de España, com a autoritat reguladora del sector bancari, ha quedat totalment desprestigiat després que s’ha comprovat que ni ha sabut defensar els consumidors (ai, les preferents!), ni ha regulat de manera que el sector no entrés en col·lapse (alhora que els llibres recullen beneficis comptables astronòmics), ni ha pogut imposar unes regles de bon govern que impedeixin que els gestors que han portat bancs a la ruïna rebin premis multimilionaris. Miguel Ángel, kaput.

Com pot ser justa una situació així? Fàcil, només cal observar el concepte de Justícia que impera a un país on un senyor jutge es pot gastar els diners dels ciutadans anant de vacances a un lloc de luxe (i tant poc discret com Marbella!) i passar-ho com a despeses del càrrec. I excupar-se ell mateix. I que ningú no badi boca per via penal ordinària. Justícia? Estat de Dret? Els inversors extrangers que hi vulguin invertir podran recòrrer tranquilament als tribunals?

Ep, que el problema no és exclusiu del PP. Molts dels càrrecs que fan servir columpi els han nomenat i els han protegit els socialistes. I al país del Millet no podem donar lliçons de res. Un país així mereix confiança?

El problema no és que els polítics no trobin les paraules per defensar Espanya. El problema és que un país sense paraula no té defensa.

Salut i sort,
Ivan.