Mira que m’agraden les comèdies romàntiques, però cap com The Philadelphia Story.

Noi coneix noia, multiplicat per quatre, i només hi ha dues noies. I li afegeixes el glamour de l’alta societat, els rics i elegants. I el vesteixes amb l’elegància personificada, Katharine Hepburn i Cary Grant. I poses enmig a la versió hollywoodenca de l’home corrent per antonomàsia (James Stewart, amb permís del Walter Matthau) per a que l’espectador estigui enmig de tot el sarau, a primera fila per a veure totes les entremaliadures, malifetes i dolenteries que perpetraran els que tenen més fàcil passar per l’ull d’una agulla que entrar al cel. Ningú no es pot resistir a aquest argument, i aquests personatges.

I molt menys quan el projecte cau en mans de Joseph L. Mankiewicz com a productor i George Cukor com a director. Partint de la base de l’obra de teatre amb que la Hepburn va triomfar a Broadway, van parir la que per a molts és la comèdia americana per excel·lència.

The Philadelphia Story, film que va ser impulsat per Katharine Hepburn com a mitjà per a tornar exitosament a Hollywood, no va atorgar-li el segon Oscar a Kate. És a dir, la pel·lícula és tant bona que l’excel·lent Hepburn no és el millor d’ella!

Jo em vaig enamorar de Historias de Filadelfia pels diàlegs afilats i l’humor intel·ligent, però cada cop que l’he tornada a veure, a més de tornar a caure enterra rient, m’adono de més i més detalls sublims. Els que opinen que el bon cinema, o l’art en general, és incompatible amb el divertiment i l’èxit comercial tenen una cita ineludible per a qüestionar aquesta idea. I mai m’he atrevit a mirar el remake musical amb música de Cole Porter.

Adient pels que creuen en el true love. Contraindicat pels que els agrada vestir roba pija.

Salut i sort,
Ivan.