Dijous 21 d’octubre, quarts de dotze del migdia, estació de metro de Santa Eulàlia.

Mentre estic cancel·lant la meva T-10, veig que el noi que passa per la porta del costat s’està colant. No resulta gens difícil adonar-se’n perquè està carregant al coll una bossa de gran tamany, i per fer-la passar per la porta ha d’empènyer amb força i fa soroll.

Em giro cap a l’altre costat, on veig un parell de revisors del metro que desvien la mirada i reprenen la seva xerrada amb una empleada del servei de neteja. M’adreço amb ells, no sé encara per quina raó, i i els dic Me parece muy bien que os queráis ahorrar problemas, pero ¿yo qué soy, el gilipollas que paga cada día?

Un va fer veure que no em sentia; l’altre va arronsar les espatlles i em va fer la mirada, indiferent i suficient, del que sap que digui el que digui tot seguirà igual.

A vosaltres us aconsello que pagueu quan aneu amb transport públic. Qui la fa, la paga. Diuen.

Salut i sort,
Ivan.