No sóc un gran admirador de l’Arturo Pérez Reverte, però aquesta novel·la m’ha agradat molt.

Potser és que la meva expectativa era una novel·la històrica més tradicional, centrada en la primera línea de la presa de decisions i en els detalls, més grans i més petits, que mouen els fils dels aconteixements. El asedio no és ben bé això.

El asedio explica les vicisituds d’un grapat de personatges ficticis durant el setge de Cadis per les tropes napoleòniques, però ho fa d’una manera allunyada de la Història oficial i propera a les conseqüències que la batalla té sobre aquestes persones: gent que s’aprofita de la guerra, però també gent que la pateix, i gent que ha de continuar vivint tot i que hagi guerra. Les opcions ideològiques del Pérez-Reverte es mantenen.

També es manté la seva anàlisi sobre la història política d’Espanya, on gairebé tots els que han administrat el poder surten mal parats; res sorprenent en un país que ha deixat passar un munt d’oportunitats. Hi ha l’homenatge a la honrada gent treballadora, una trama policial molt ben narrada, una història d’amor, i una bona dosi d’ambigüitat moral, per a poder petar una bona xerrada sobre el llibre.

El que més m’ha interessat d’El asedio és el que suggereix però no escriu. Dóna peu a reflexionar sobre el concepte de lleialtat, sobre aquells ens (pàtries, idees, família, etc.) als que atorguem la nostra fidelitat, no sempre corresposta. Les motivacions dels personatges d’El asedio, i la manera com s’impliquen en els problemes i reaccionen davant els fracassos, donen oportunitat per a assaborir molts cafès.

El que no m’ha agradat de El asedio és que el Pérez-Reverte empra un pèl massa de lletra per a construir el retaule del Cadis (de l’Espanya) que estava parint la seva primera constitució. En més d’una ocasió la informació sobre la realitat política o social talla el fluix de la narració; moltes vegades (especialment a la primera meitat de la novel·la) hi ha reiteració a l’exposar els conceptes; i si bé cal reconèixer l’excel·lent treball de recerca que porta a ambientar perfectament la novel·la, també cal apuntar que això acaba atordint els que no estiguin interessats en, per exemple, els menús de les tavernes o els detalls de les maniobres de la navegació a vela.

Adient pels amants de les anàlisis racionals i no emocionals. Contraindicat pels aficionats a l’estratègia política o militar.

Salut i sort,
Ivan.