Per fi m’he llegit la primera entrega de la sèrie protagonitzada pels guardia civils Bevilaqua i Chamorro.
Ja en aquesta primera novel·la de la col·lecció podem detectar les característiques que trobarem més endavant, per exemple a La niebla y la doncella: interès principal en les persones, més que en els ambients o els crims; tendresa al descriure els personatges; molt de sentit de l’humor; i una narració interessantíssima, tant per àgil com per eficaç.
I una altra constant és la narració en primera persona, que ens aporta la ironia i la humanitat de Bevilaqua però ens nega el punt de vista de Chamorro, si més no dels seus monòlegs interiors i reflexions. Quina bona idea tendria el Lorenzo Silva si alguna novel·la estigués narrada per ella!
Em fa l’efecte que quan la va escriure, el Lorenzo Silva no tenia gens clar de publicar més coses amb els mateixos protagonistes. Ho dic perquè es desenvolupen matisos de la relació entre els protagonistes que potser hagués estat millor anar desgranant paulatinament dins la sèrie. I també perquè el darrer capítol, per a mí totalment prescindible, crec que intenta tancar (innecessàriament) la història, donant-li a El lejano país de los estanques un to i un intent de profunditat que no s’escauen amb la resta del relat.
No hi ha gaire llibres que em facin riure en veu alta. Ni que me’ls hagi acabat en un sol dia. El lejano país de los estanques apareix a totes dues llistes.
Adient per a escapolir-se de qualsevol situació de stress, principalment el laboral. Contraindicada pels aficionats als trenca-closques.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!