Aquest que veieu a la fotografia és veí del barri on treballo. El meu peu (calço un 42) està posat estratègicament per a que us feu una idea de la mida de l’animal.

La frontera entre L’Hospitalet i Cornellà és contínua a una banda de carrer, però a l’altra hi ha un descampat just al costat d’una escola equestre, tot plegat un munt d’herbes i plantes molt poc controlades on aquests i d’altres habitants indocumentats han establert la seva llar. I com que el temps era propici, pels de la seva espècie, el meu veí va decidir sortir d’excursió.

Fa goig veure que encara hi ha criatures que (inconscientment?) desafien la seva fragilitat i s’aventuren a gaudir de la vida, allunyats de les tensions, pors i presses que d’altres patim per a superar les amenaces que la natura i la nostra forma de vida ens plantegen dia rere dia.

Però el que més em fa somriure és imaginar-me que, quan entre tots aconseguim extingir-nos com a espècie, hi haurà qui serà capaç de treure partit de manera sàbia de tot el que nosaltres no sabem més que devorar a dentellades, sense mesura ni control, i sense ser conscients del nostre privilegi.

Salut i sort,
Ivan.