Aquesta és una novel·la epistolar amable, romàntica i costumbrista. Si sou molt exigents amb la qualitat literària és molt possible que us decebi, perquè és molt previsible i ensucrada, i perquè tècnicament s’escapoleix de qualsevol complicació refugiant-se en el gènere epistolar, que en aquests temps d’emails, SMS i Twitter ja sembla gairebé arqueològic.

Però si us atreviu a llegir La societat literària de i de pastís de pela de patata de Guernsey descobrireu uns personatges versemblants, encara que un xic estereotipats, unes vides creuades amb anècdotes colpidores i un record agredolç de la vida quotidiana durant la Segona Guerra Mundial, que és una de les dues coses que més m’han agradat de la novel·la.

I és que la Història oficial acostuma a parlar molt dels líders polítics i militars, i molt poc de les petites tragèdies que acompanyen els no-soldats anònims durant els conflictes. Aquí trobareu un cabàs d’anecdotari tant dels bombardejos a Londres com de l’ocupació a les illes del canal.

El segon punt d’interès és la reivindicació de la lectura. M’ha agradat especialment la visió democràtica de l’autora, que permet lluir-se no només al lector de Shakespeare o de Sèneca, sinó també al de la literatura més popular que detesta el gust líric de T.S. Elliot.

Adient si us ve de gust una novel·la lleugera. Contraindicat si sou patums de la Literatura.

Salut i sort,
Ivan.

Epíleg: al Víctor li ha agradat.