Periòdicament surt una pel·lícula d’aquestes: una història benintencionada que transmet bons sentiments i ens explica què maco seria el món si tothom fes igual. I generalment, l’intérpret protagonista obté reconeixment i premis importants.
The Blind Side explica la història de Michael Oher, un noi de família desestructurada, sense perspectives de futur, i envoltat d’un entorn gens prometedor, que esdevé jugador professional de futbol americà gràcies a, entre d’altres coses, una família rica que l’acull.
Pel·lícula correcta que sap connectar emocionalment amb l’espectador, The Blind Side no passarà a la història del cinema, ni tant sols del cinema esportiu (l’esport és molt menys present del que es pot preveure en un principi), però si que dóna per un parell de comentaris socials. De fet, ha hagut certa controvèrsia sobre si el film és racista.
El primer, com invariablement Hollywood tendeix a dividir les històries amb traces gruixudes: bons molt bons i dolents estúpids. En el film és molt visible la divisió blancs-negres, triomfadors-perdedors. Em crec que l’estructura social de Memphis no és d’una barreja perfecta, i que als barris blancs es veuen pocs negres, etc., però fins i tot els biopics benintencionats tenen espai pels matisos. Espai que a The Blind Side queda per ocupar.
El segon, la vigència del somni americà. Si fas el que toca, t’esforces i tens coratge, te’n sortiràs. De debó hi creuen i ho prediquen. Però també al moment final de The Blind Side deixen molt clar que no és ni fàcil ni sempre s’acompleix, i que molta gent no el gaudeix tot i no haver fet res de menys que molts que si en gaudeixen.
No sé si la Sandra Bullock guanyarà l’Oscar. No m’ha semblat una interpretació extraordinària, només correcta. Igual que el film.
Adient per a passar una estona optimista amb alguns tocs d’humor. Contraindicat per a antiamericans.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!