Amb El País pateixo una extranya esquizofrènia. Necessito que em recomaneu un bon diari o revista amb que informar-me.
Per una banda, m’agrada molt la qualitat dels reportatges, articles d’opinió i entrevistes. d’El País. Ja no hi ha col·laboradors històrics, com Montalbán o Sol Alameda, però encara hi ha un nivell interessant. El Piedra de toque quinzenal de Vargas Llosa és imprescindible, per exemple.
D’El País m’agraden molt les seccions internacional, la de tecnologia, la d’esports, la de cultura i el dominical. Però la d’espectacles ha estat sempre governada per una colla de crítics que trobo pedants i ximples (Carlos Boyero, Ángel Fernández-Santos i el Joan de Sagarra); les notícies de política espanyola em semblen més una revista del cor traslladada al parlament (què ha dit qui, sense més anàlisi ni aprofundir); i les notícies locals (en el cas de Barcelona) acostumen a limitar-se al seguiment de les obres municipals (que també Déu n’hi do).
En canvi, la seva línea editorial no m’agrada gaire. Per una banda, crec que no fa servir els mateixos criteris a l’hora de jutjar el partit socialista que els altres. No em sembla malament que prengui partit, però el criteri per jutjar ha de ser equànime. Un àrbitre pot ser soci de l’Athletic Club (Urízar ho era), però no es pot pitar falta o deixar de fer-ho depenent del color de la samarreta.
I massa vegades m’he quedat amb la sensació que el que acabava de llegir estava escrit amb l’ànim no d’informar-me, sinó de manipular-me. Ara mateix recordo l’empresonament del diputat socialista Josep Maria Sala, quan li van publicar unes interessantíssimes cartas desde la cárcel. O el fet que sempre que surtin fotografiats determinats polítics (especialement, José María Aznar) apareguin diguem-ne, amb escassa fotogènia.
I per altra banda hi ha el tema de l’estructuració d’Espanya, per dir-ho d’alguna manera. Qualsevol referència a la llengua catalana, a una descentralització de serveis públics o decisions polítiques, porta sempre connotacions negatives. Per no parlar del que són els comentaris sobre els polítics nacionalistes. Recordo especialment dos casos: un, en que desqualificava de cop una llei sencera de la Conselleria d’Educació sota el titular que “compara la sardana con un género musical, como la ópera”. (Permeteu-me dir que la sarsuela, a més d’un plat ben bo, també és un génere musical, però la sardana no és cap plat de peix.) L’altre era una entrevista a Jordi Pujol en que la segona pregunta era “qué satisfacción tener colocado a todos sus hijos, ¿no?”.
Enteneu-me bé: llegir opinions contràries a la meva és molt més enriquidor que escoltar només els que estan d’acord amb el que jo penso, ja que són els que poden enriquir el meu pensament. El problema rau en que darrerament m’ha semblat que el biaix a l’hora d’informar és excessiu. No arriba al nivell d’altres, però si que és massa gran pel meu gust.
La puntilla l’ha donada la detecció casual d’un plagi. L’altre dia un conegut meu citava (i jo vaig compartir) via Facebook aquests dibuixos de la BBC mostrant els diversos tipus de mocadors tradicionals musulmans. Dimarts 26 els d’El País publiquen aquests altres dibuixos, sense esmentar en cap moment la BBC. Ai!
A començaments del segle XXI el quedar-se orfe d’un diari de capçalera no és pas greu. Internet et permet muntar-te el teu propi poti-poti de fonts d’informació i referències, però sempre sap greu portar-se un disgust d’aquests.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Deixa una resposta a francis black Cancel·la la resposta