No he vist tant cinema de Fellini, per la qual cosa no puc jutjar ben bé si l’exposició al CaixaForum explica correctament totes les claus del mestre.

Però si que puc dir que l’exposició és molt agradable de veure i gens pedant. Es recolza especialment en fotografies dels rodatges, i el que he trobat a faltar són més escenes seleccionades dels films de Fellini. Si que hi ha algunes entrevistes enregistrades, però són en pantalla petita i les has d’escoltar posant-te auriculars, quelcom que no ve de gust, sembla que et vagi a endarrerir.

També he trobat en falta quelcom que posés en context Federico Fellini dins del cinema italià dels seixanta. Quina influència va rebre del neorrealisme italià? I les comèdies amb Claudia Cardinale o Gina Lollobrigida? O Passolini, o Ettore Scola? Malauradament, informació zero.

De l’exposició em queda la idea d’un autor profundament mediterrani, vital, hedonista, lliure de prejudicis, conscient que la normalitat és la més extesa de les anormalitats, i que sempre va saber com passar-s’ho bé creant el que li venia de gust.

Curiositat totalment al marge: la sex symbol per excel·lència del cinema fellinià, Anita Ekberg, avui en dia no aconseguiria traspassar la porta de cap agència de models, actrius, o el mateix concurs de Miss Suècia que va guanyar en el seu dia.

Adient per a entendre quina mena d’autor era Fellini. Contraindicat per apreciar ni el seu cinema, ni el seu context al cinema italià.

Salut i sort,
Ivan.