La muerte en Venecia

Aquest conte llarg de Thomas Mann és d’aquells títols que poblen l’imaginari col·lectiu: a tothom li sóna, encara que sigui per la pel·lícula de Visconti, però no sé si és molt llegit.

Thomas Mann - La muerte en Venecia

Parla de coses trascendents: l’amor a la bellesa, la solitud, la necessitat d’afecte, i igual que fa Kazuo Ishiguro a The Remains of the Day, hi ha una reflexió sobre l’aprofitament sensorial i espiritual de la vida envers l’assoliment d’objectius materials o de cumplir determinats deures.

La palabra sólo puede celebrar la belleza, no reproducirla.

També com a la novel·la d’Ishiguro, l’ús del llenguatge és superb. Mannha aconseguit que jo apunti algunes cites que m’han agradat especialment. L’autor, a més introdueix un munt de referències a la mitologia grega, fent servir els clàssics com a paradigma de la bellesa pura i de la virtud moral.

Nada hay más extraño ni más delicado que la relación entre personas que sólo se conocen de vista, que se observan cada día, a todas horas, y, no obstante, se ven obligadas, ya sea por convencionalismo social o por capricho propio, a fingir una indiferente extrañeza y a no intercanviar saludo ni palabra alguna.

A La muerte en Venecia trobem també una reflexió sobre l’art i la creació artística. És possible ser un veritable artista si no s’ha fruit de la vida plenament sensorial, si no s’ha gaudit de la passió? Com es traspassa el llindar entre el que és assenyat i el que és extravagant o fins i tot insensat?

Para que una obra espiritual relevante pueda tener sin demora amplia y profunda admiración, ha de existir una secreta afinidad, cierta armonía incluso, entre el destino personal de su autor y el destino universal de su generación.

Thomas Mann dóna pistes d’aquestes respostes seguint un camí pel qual han caminat abans i després escriptors com E.M. Foster (A Room with a View, adaptada pel James Ivory) o cineastes com Gabriele Salvatore (Mediterraneo): al nord saben treballar millor, però al Mediterrani es viu més feliç.

M’ha agradat, però tot i que no és més que un conte llarg, m’ha costat molt de llegir perquè té un rerefons trist i amarg.

Curiosament, la Vio ha trobat a La muerte en Venecia una novel·la breu completament diferent: ella ha llegit una història sobre un pederasta que li ha transmés molt males sensacions.

Adient per a fer una bona tertúlia al voltant. Contraindicada per a relaxar l’esperit.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

4 thoughts on “La muerte en Venecia

  1. Doncs jo sóc una d’aquestes persones a qui li sonava molt el llibre, però no l’havia llegit. Ni tan sols sabia que era una història curta. I encara diré més (per quedar encara pitjor): estava convençuda que narraria la història d’un assassinat.

    Estic amb la Vio que durant tota la lectura he tingut aquesta sensació desagradable d’estar llegint el diari d’un pederasta.

    Alhora, he trobat algunes frases que m’han encantat, que les he llegides dues o tres vegades i encara m’han agradat més. Per exemple:

    “The trip will be short”, he thought, and wished it might last forever.”
    “Knowledge is all-knowing, understanding, forgiving; it takes up no position, sets no store by form.”

    També m’han agradat les referències als clàssics i he pensat que tant de bo que els clàssics ens resultessin més propers, que els estudiéssim més al cole, o que en parléssim més als medis.

    Si no hagués tingut aquest regust pederasta, hauria gaudit més del romanticisme, de les descripcions dels sentiments i de les passions. En algun moment m’ha recordat a Hermann Hesse, el meu escriptor preferit quan era adolescent (fa aaanys i paaaanys).

    Com a comentari negatiu, diré que les primeres pàgines em van costar, se’m van fer pesades. Massa descripció o falta de paciència per part meva, no sé…

    Això sí, he de dir que Thomas Mann és un geni del suspens!

    Tant de bo l’hagués pogut llegir en l’idioma original…

    He llegit aquesta història gràcies a l’Ivan. Moltes mercès!!!
    izu.

  2. Doncs sí, coincidim la Izumi i jo. La veritat és que (jo tampoc sabia que era un llibre tant curt) tenia aquest llibre a la llista de fa temps com un dels clàssics, i la veritat, trobo que té frases i conceptes molt bons però m’ha deixat una mica de mal rollo. Crec que és un llibre que amb el temps l’apreciaré més, però un cop finalitzat no l’he trobat dels meus preferits.
    A més, com diu la Izu, al principi el vaig trobar força complicat i lingüísticament una passada (o sóc jo que no tinc el nivell), però de mica en mica es va fent més entenedor.

  3. Tenia (tinc) una certa curiositat per la base literària de la pel·lícula, més després d’aquest post, però la veritat és que la imatge de decadència i patetisme que em va deixar la pel·lícula és tan clara i tan intensa que sempre he tingut la sensació que l’original difícilment podia estar a l’alçada d’aquest record.
    Has vist el Visconti? Trobes que la interpretació de la novel·la que fa és la que en fas tu? Pel que dius no ho tinc clar. Amb un material així trobo molt atractiva la comparació amb la pel·lícula però jo no goso fer-la perquè temo que me la faci malbé…

  4. Encara no he vist la pel·lícula. En tinc ganes, però primer deixaré refredar la novel·la, que no vull barrejar els dos llenguatges i vull gaudir plenament de l’obra de Visconti.
    Això si, m’imagino perfectament el Dick Bogarde en el paper protagonista.
    I no crec que la novel·la (o el conte, segons com es miri) et decepcioni gens.
    Salutacions!

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s