Aquest conte llarg de Thomas Mann és d’aquells títols que poblen l’imaginari col·lectiu: a tothom li sóna, encara que sigui per la pel·lícula de Visconti, però no sé si és molt llegit.
Parla de coses trascendents: l’amor a la bellesa, la solitud, la necessitat d’afecte, i igual que fa Kazuo Ishiguro a The Remains of the Day, hi ha una reflexió sobre l’aprofitament sensorial i espiritual de la vida envers l’assoliment d’objectius materials o de cumplir determinats deures.
La palabra sólo puede celebrar la belleza, no reproducirla.
També com a la novel·la d’Ishiguro, l’ús del llenguatge és superb. Mannha aconseguit que jo apunti algunes cites que m’han agradat especialment. L’autor, a més introdueix un munt de referències a la mitologia grega, fent servir els clàssics com a paradigma de la bellesa pura i de la virtud moral.
Nada hay más extraño ni más delicado que la relación entre personas que sólo se conocen de vista, que se observan cada día, a todas horas, y, no obstante, se ven obligadas, ya sea por convencionalismo social o por capricho propio, a fingir una indiferente extrañeza y a no intercanviar saludo ni palabra alguna.
A La muerte en Venecia trobem també una reflexió sobre l’art i la creació artística. És possible ser un veritable artista si no s’ha fruit de la vida plenament sensorial, si no s’ha gaudit de la passió? Com es traspassa el llindar entre el que és assenyat i el que és extravagant o fins i tot insensat?
Para que una obra espiritual relevante pueda tener sin demora amplia y profunda admiración, ha de existir una secreta afinidad, cierta armonía incluso, entre el destino personal de su autor y el destino universal de su generación.
Thomas Mann dóna pistes d’aquestes respostes seguint un camí pel qual han caminat abans i després escriptors com E.M. Foster (A Room with a View, adaptada pel James Ivory) o cineastes com Gabriele Salvatore (Mediterraneo): al nord saben treballar millor, però al Mediterrani es viu més feliç.
M’ha agradat, però tot i que no és més que un conte llarg, m’ha costat molt de llegir perquè té un rerefons trist i amarg.
Curiosament, la Vio ha trobat a La muerte en Venecia una novel·la breu completament diferent: ella ha llegit una història sobre un pederasta que li ha transmés molt males sensacions.
Adient per a fer una bona tertúlia al voltant. Contraindicada per a relaxar l’esperit.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!