“Cuida’t”. És un acomiadament clàssic, que diem la major de vegades sense pensar en el seu significat.
Me’n recordo que quan era petit ma mare sempre vigilava que no em posés malalt i, a la que la cosa feia senyal de ser més que un refredat, cap el metge. En canvi, quan ella o mon pare eren els que es trobaven una mica malament, s’ho passaven sense visitar la consulta de l’home de la bata blanca. I jo em demanava perquè ells no s’aplicaven la mateixa regla que aplicaven amb mi.
Ara em demano en quin moment vaig deixar d’aplicar-me-la jo mateix. Quan vaig tornar de vacances vaig cancel·lar una visita per motius de feina, i dos mesos després encara no he trobat el moment per trucar i tornar a demanar hora. Lluny de qualsevol racionalitat, la feina i l’oci han passat pel damunt de la salut en la preferència de l’ús del telèfon, i m’agradaria saber quan i per què vaig deixar de cuidar-me.
Pretenem estar sans perquè associem la malaltia a decrepitud i vellesa, espais que no volem habitar. És natural que a ningú no li agradi trobar-se malament, però malament anem si l’educació (reglada, no reglada, vital en qualsevol cas) no serveix per a ensenyar-nos a envellir i fer per a mantenir-nos sans, allò que és més natural del món.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!