Cuida’t

“Cuida’t”. És un acomiadament clàssic, que diem la major de vegades sense pensar en el seu significat.

Me’n recordo que quan era petit ma mare sempre vigilava que no em posés malalt i, a la que la cosa feia senyal de ser més que un refredat, cap el metge. En canvi, quan ella o mon pare eren els que es trobaven una mica malament, s’ho passaven sense visitar la consulta de l’home de la bata blanca. I jo em demanava perquè ells no s’aplicaven la mateixa regla que aplicaven amb mi.

Ara em demano en quin moment vaig deixar d’aplicar-me-la jo mateix. Quan vaig tornar de vacances vaig cancel·lar una visita per motius de feina, i dos mesos després encara no he trobat el moment per trucar i tornar a demanar hora. Lluny de qualsevol racionalitat, la feina i l’oci han passat pel damunt de la salut en la preferència de l’ús del telèfon, i m’agradaria saber quan i per què vaig deixar de cuidar-me.

Pretenem estar sans perquè associem la malaltia a decrepitud i vellesa, espais que no volem habitar. És natural que a ningú no li agradi trobar-se malament, però malament anem si l’educació (reglada, no reglada, vital en qualsevol cas) no serveix per a ensenyar-nos a envellir i fer per a mantenir-nos sans, allò que és més natural del món.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

5 thoughts on “Cuida’t

  1. No anem al metge fins que estem tan malament que no tenim més remei que anar-hi, no creus?
    Jo penso que hem deixat de cuidar-nos perquè hem deixat d’escoltar el cos, hi ha massa soroll de tele, opinions d’altres, el que fa la majoria, idees generalitzades que la feina és més important que la salut… per escoltar el cos. A més, el ritme de vida és massa ràpid per parar-nos a escoltar. El cos ens dona senyals, ens parla (malestar aquí, tos, molèsties…) però el ritme accelerat de les nostres vides no registren missatges lents. Per algun motiu, escoltem més el que ve de fora que el que ve de dins nostre.
    Per això fem coses com donar a llum en un hospital, per comptes de deixar fer el cos el que el cos sap fer perfectament. O prendre medicines per curar-nos, per comptes d’aprendre a menjar bé. O forçar la màquina pensant que ja la repararem quan es trenqui, per comptes de fer un esforç conscient i diari en el seu manteniment.

    Tu sempre dius “salut i sort”, així que, en algun lloc del teu subconscient, saps que la salut és molt important. Me n’alegro!

  2. Jordi: aprecio la ironia, però no crec que el tema sigui l’edat ni l’envelliment.

    Més aviat penso com la Izu, que ens hem empassat uns valors que ens han confós i ens han fet prioritzar coses que només són importants o valuoses, però no pas esencials.

    Salut i sort, per cert, són dues coses que ni sabem quan les necessitarem, ni podem emmagatzemar per quan calgui.

  3. No tractava de ser irònic: és la preocupació per la salut el que és propi d’una determinada edat igual que la falta de preocupació és característica d’edats que hem deixat enrere. Que escriguis aquest post, que et preocupis per la salut és el que parla de la teva edat.

    No té relació amb els valors sinó amb el nostre cicle vital.
    Em temo que els nostres pares, a la nostra edat, també van començar a pensar en la salut: comences a tenir els pares pansits, algun amic o amiga ha pres mal o té alguna cosa… Perdona però tot això no ens passava amb divuit anys.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s