De sempre m’ha resultat molt proper el món literari de la Carme Riera, i tant els relats com les novel·les m’han iluminat dies i dies.

La meitat de l’ànima és un misteri sentimental amb doble trama i molta reflexió personal. Narra la història d’una escriptora que descobreix quelcom que la fa dubtar del seu passat, que tot allò que li van explicar de petita fos realment cert. Independentment de la persona que és, aquesta escriptora comença a dubtar sobre la seva identitat, ja que si els antecedents que creia eren els seus no ho són, què li és vàlid creure?

L’escriptora comença a indagar en el seu passat i la novel·la, escrita en primera persona i amb un personatge que ha viscut a cavall entre Barcelona i Palma, destapa tres vies argumentals: la història de la mare de la protagonista, la recerca de la fugisera veritat que emprén l’escriptora, i el món interior de l’escriptora (l’autora?) i les seves reflexions al voltant de la identitat i els seu desig de tenir un bon passat.

Si heu arribat fins aquí ja heu entés que el llibre m’ha tocat ben endins. A banda d’un doble misteri molt ben explicat, hi apareixen uns quants temes dels que a mi m’apassionen: lleialtats familiars i vocacionals que es contradiuen, honestedats públiques i privades, fins a quin punt hem d’acceptar el llegat dels nostres avantpassats, i si voleu conèixer els detalls concrets de què va la trama podeu llegir la contraportada de la novel·la. Hi ha un parell de moments en que aparentment la història cruix una mica, però quan arribes al final t’adones que tot és per la complexa i peculiar personalitat de la protagonista.

La meitat de l’ànima és una novel·la fascinant, ben i bellament explicada, i que superades les primeres vint pàgines he devorat compulsivament. Conté, a més, un divertit joc d’identitats entre l’autora i el lector.

Adient per a mirar-vos al mirall sense sortir del llibre. Contraindicat si la barreja de dialectes catalans no és del vostre gust.

Salut i sort,
Ivan.