Les biografies de l’Eric Lindell parlen d’una trajectòria basada en el blues i uns quants àlbums que no han assolit massa èxit fora dels cercles més entesos en el génere.

La qüestió és que aquest seu sisè enregistrament m’ha semblat un dels descobriments de l’any. Hi ha blues, cert, però hi ha molt més soul i funk. Un compendi de la música negra americana interpretada per un californià blanc.

Tot l’àlbum té un aire festiu i planer, sense sofisticacions tècniques i sense enrevesaments musicals. Imagineu-vos Springsteen fent blues amb aire funky, o una actuació de Prince a un garatge. Doncs això.

Tanmateix, Low on Cash, Rich in Love no és un disc massa accessible, però acaba atrapant. A mí m’ha passat que escoltant-lo en diferents moments m’ha semblat molt bo o molt pesat, però ha acabat guanyant l’admiració.

Adient per a un llarg recorregut en el metro. Contraindicat si a la música negra li exigiu una veu completament negra.

Salut i sort,
Ivan.