Mira que m’agrada la Història i estic a favor de tot el que sigui recuperar la memòria (a la qual no cal donar-li el cognom d’històrica; ja s’entén que no parlo de curar els amnèsics) però els embolics politics i judicials fa que molta gent comencem a estar-ne tips d’aquesta història.

Fóra una llàstima que aquest excel·lent llibre passés desapercebut enmig de tanta cridòria per a manipular la memòria del que va passar. I seria una llàstima per dues raons.

La primera perquè el Toni Orensanz ha escrit un llibre apassionant, molt fàcil de llegir i molt complex de païr. L’autor ens fa viatjar per la reraguarda republicana aquella tardor del 1.938 en que uns creien que donaven un cop d’estat per salvar la pàtria, d’altres engegaven una revolució per a canviar el país, i la majoria patia el començament d’una guerra. Una historia mig coneguda, amb final trist que ja sabem, però plena de matisos que ens descobreix la ploma àgil d’Orensanz. Apassionant.

I també ens fa voltar per la seva pròpia peripècia d’investigació. Seguint un rumor apassionant però infundat, descobrint cadàvers a l’armari familiar i pors i rancúnies inconfessades que han sobreviscut dues generacions. Doblement apassionant.

La segona raó és l’ètica. Toni Orensanz podia haver caigut a la temptació de brodar una magnífica novel·la i tirar de ficció per a fer més bonic el relat. O podia haver fet com tants d’altres, interpretant els esdeveniments històrics que anava descobrint, gràcies a documents i entrevistes, de la manera que més li convenia als seus lligams ideològics, familiars o polítics. Però ha escollit fer de fotógraf: va passar això, ens explica, i es queda assegut davant nostre, donant-nos els detalls, mentre deixa per nosaltres la desasosegadora tasca de jutjar. Triplement apassionant.

Adient per a consumir unes quantes hores en que no sabeu què fer. Contraindicat si ja ho sabeu tot.

Salut i sort,
Ivan.