Feia un munt d’anys que la Dolly Parton no apareixia a les primeres planes de les revistes musicals. La darrera notícia que haviem tingut d’ella era l’extraordinari Trio que es va marcar amb la Linda Rondstadt i l’Emmylou Harris.
Durant aquest temps, gent com la Shania Twain i la Faith Hill han ocupat el seu tron al mercat del country-pop americà. Sòn mès joves, sòn atractives, li posen mès canya tant a l’estudi com a l’escenari i el mercat les identifica com a novetats. Dolly Parton sòna a Kenny Rogers, un nom del passat.
Backwoods Barbie no passarà pas a la història pel seu nou repertori. El conjunt és molt previsible i només he trobat destacables la jazzy The Lonesomes i la divertida versiò del Drive Me Crazy dels Fine Young Canivals. Les lletres continuen majoritàriament per la vena romàntica que sempre l’ha caracteritzada. No hi ha cap cançó dolenta, però sóna igual que el que feia fa vint anys. I clar, ara la Parton ja ha complert els 62 i ja no és tant creïble com a noieta engrescadora ni la seva veu arriba tant lluny.
Nogensmenys, la seva veu continua estant en una grandíssima forma. Dicció perfecta i amplíssima gamma de tonalitats són qualitats que no l’han abandonada. Dolly continua suavitzant les arestes amb el seu coll, sense ensucrar ni un milígram de més les cançons. Una lliçó per a les noves generacions de cantants.
En conjunt, un àlbum simplement agradable.
Adient per a classes musicals d’anglès. Contraindicat si esteu esperant sorpreses.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Deixa una resposta a Arqueòleg Glamurós Cancel·la la resposta