Aquest recull de contes va donar-li l’embranzida definitiva a la carrera de na Mercè Rodoreda quan el 1957 va guanyar el premi Víctor Català, un concurs que ara porta el seu nom.

És un recull de narracions bastant irregular, tant en qualitat dels textos com en extensió i profunditat dels relats. Hi ha des del que jo anomeno escenes, on retrata ambients, personatges o llocs concrets, però sense desenvolupar pròpiament una història, fins a narracions molt més elaborades i riques, on no només narra uns fets sinó que suggereix molts més elements del seu univers literari i vital.

La Rodoreda va escriure el contes mentre era a l’exili de Ginebra. Si puc identificar un tret comú del recull potser seria la tristor i la desesperança de l’exili. La majoria dels contes presenten personatges enfrontats a dificultats reals o imaginàries, però que els donen en general una visió pessimista de la vida.

Els escenaris rodoredians són tant realistes com quotidians. Situacions cent per cent versemblants on no costa gens imaginar els nostres avis, fent la vida que feien a Barcelona o que podien haver fet si haguessin emigrat a París o Ginebra. També es veu, i molt clarament, l’enorme transformació que ha sofert la societat durant aquest mig segle. Els personatges, especialment els femenins, pensen d’una manera i fan unes coses que ja han passat a la història.

El resultat és molt lluït. El que escriu i el que dóna a entendre conformen un conjunt literari molt atractiu i que aconsegueix interessar, emocionar i captivar molts més cops que no els que fa avorrir (que també n’hi ha un parell, d’aquests). Especialment, el relat Abans de morir m’ha semblat una obra mestra del génere.

Salut i sort,
Ivan.