És possible que Keith Richards esnifés una mica de les cendres de son pare. O potser no, hi ha gent que no es creu el seu desmentit, i gent que diu que això no ho faria ningú. M’importa un rabe.

Keith Richards és una d’aquelles persones a les que molts pocs conèixen i de la que gairebé tothom té una opinió definida. Jo sóc dels que creuen que la imatge que transmet correspon a com és ell en realitat. Aquell lema promocional de The Rolling Stones segons el qual eren un grup de nois que cap mare volia per les seves filles segurament és fals pel Charlie Watts; probablement ho és també per Ron Wood, o Mick Jagger, tot i que deixa’ls estar, també; però a manca que el seu amic Jordi Tardà em digui que en realitat el que veiem és un personatge promocional i que la persona hi té poc a veure, jo m’empasso que aquest home és com sembla.

Conec gent que m’ha assegurat que la cocaína no fa mal, si la prens amb mesura. Jo no m’ho he cregut mai. És possible que el comportament i l’aspecte actual de Keith Richards no siguin conseqüència de l’abús d’aquesta i d’altres substàncies durant molts anys, però ell mateix ha declarat que gairebé el va portar a la tomba durant més de 10 anys.

I a mi em fa ràbia no haver tingut la inquietud d’aprendre a tocar la guitarra de petit. I no haver tingut el coratge de dedicar-me més tard, i no triomfar com ell i no haver tingut les oportunitats que aquest home va tenir quan encara feia goig. Perquè, pegat de mi com sóc, crec que jo no hagués acabat sent una paròdia d’una estrella de rock. Però això és molt suposar.

Ara tothom ha llegit com va acabar la història de Janis Joplin, o Jim Morrison, i podem aprendre d’aquells errors. Però Keith Richards, com Eric Clapton, és un supervivent de la primera generació d’estrelles del rock, els que van transformar el rockabilly dels pudorosos 50 i van emplenar-se les butxaques de diners i el cap de glòria durant els libidinosos 60. Tenir això als vint-i-pocs anys, i haver de portar un ritme continuat de concerts davant multituds viatjant per tot el món, i sobreviure bé, segurament demanava unes condicions molt excepcionals.

Afortunadament d’aquí a poc tornarà a ser notícia i aquest cop per quelcom molt millor, la seva participació a la tercera part de Pirates del Carib. I també vindrà aviat per casa nostra, tot i que no tinc interès per tornar a veure el grup. Però m’alegraré que la gent parli d’ell com a músic abans que com a piltrafa humana.

Opino que no és un dels cent millors guitarristes de la història del rock (molt menys un dels 10 millors de la Història, com proclama la revista), però sí que ha escrit un cabàs de cançons impresionants i ha viscut la vida com ha volgut, disfrutant-la tant com ha pogut i ha sabut. Com tots voldriem.

Salut i sort,
Ivan.