Es veu que el darrer CD que he escoltat és d’un estil anomenat electro-pop. Ves per on, m’ha agradat.

Començo parlant del tema etiquetes perquè, tot i que reconec que són molt útils per a classificar i situar ràpidament la gent, també serveixen per encaixonar, estigmatitzar, caricaturitzar i simplificar massa les coses. El que ara s’anomena electropop fa vint anys era tecnopop. Mike Oldfield, quan va presentar el Tr3s lunas a València, va dir que ell portava trenta anys fent el mateix tipus de música, que els que havien canviat eren els crítics: són ells els que l’han catalogat com rock progressiu, rock simfònic, new age, chill out i altres mandangues. Si els Foo Fighters viatgessin amb aquell DeLorean que pilotava Michael J. Fox al cinema, haguessin estat capaços de fer heavy, hard rock, grunge, post-grunge i noise-pop. Hem d’aturar els departaments de màrqueting abans que els consumidors de música no acabem més perduts del que ja estem, comença a ser urgent.

En qualsevol cas, el que fa Darkel es pot descriure com una barreja encertada de pop i electrònica. Música suau i animada que ajuda a encarar el dia amb optimisme. Si heu anat seguint les opinions que vaig escrivint al bloc, podeu comparar-lo amb l’Anja Garbarek, però sense els tocs jazzy que fa servir de tant en tant la noruega.

L’àlbum, primer del senyor Dunkel en solitari al marge del duo Air, té un nivell molt alt, on no hi ha cap tema que molesti i n’apareixen quatre que estan més que bé. L’inicial Be My Friend captura definitivament l’atenció i crea expectatives; My Own Sun és una cançó vitalista i optimista que m’ha recordat el Sing de Travis en un estil completament diferent, Beautiful Woman és tant romàntica com engrescadorament naïf i Bathroom Spirit (sic) que tant pot ser considerada trip-hop a la Massive Attack com ambient pop i aparèixer a un recopilatori d’Hotel Costes. Us he dit ja que començo a estar saturat d’etiquetes estilístiques?

Salut i sort,
Ivan.

Darkel
Darkel
Astralwerks, 2006.