Casino Royale

La darrera entrega de la sèrie James Bond ha estat una agradabilíssima sorpresa. Probablement la millor, totalment diferent del que estàvem acostumats.

Casino Royale 2006

Cronològicament, aquesta és la primera aventura de James Bond, just quan el promouen i li concedeixen la llicència per a matar. És una història que podeu trobar tant a la novel·la com en el primer episodi per a una sèrie de televisió que al final no es va acabar de rodar. Hi ha també alguns elements de la trama a la paròdia que John Houston va rodar el 1967, amb un repartiment estelar com pocs però amb resultats força discutibles. Podeu provar de fer-vos una idea mirant el trailer, jo no us diré res sobre la trama.

Hi ha un munt de coses que no trobareu a Casino Royale: l’escena superespectacular abans dels crèdits d’entrada, per exemple, ha estat substituïda per un flashback en blanc i negre. Tampoc hi trobareu noies que cauen rendides als peus de James Bond sense cap mena d’explicació; el personatge ara interpretat per Daniel Craig es veu obligat a lligar. No surten ni Q ni Monypenny i els gadgets tecnològics són un pèl més discrets que en anteriors entregues.

Què trobareu a Casino Royale? Molta acció, espectaculars persecucions, fotografies impressionants a escenaris paradisíacs (el que li diuen Montenegro és en realitat la República Txeca; ja estic mirant quan tornar-hi), cotxes i ambients de luxe, alguns efectes especials molt ben aconseguits (especialment la persecució a l’obra i la lluita dins un palau venecià), l’elegància de Judi Dench interpretant M, un parell de dones guapíssimes, i un personatge que feia molt de temps que enyoràvem.

 Casino Royal Daniel Craig

Dels diferents intèrprets que han tingut llicència per matar, George Lazenby i Timothy Dalton han actuat com a agents freds, molt seriosos i que es permetien alguna frivolitat en moments de relax o algun comentari irònic. A mig camí del Michael Caine de Ipcress i del Steven Segal a Alerta Máxima. Agents massa plans, poc interessants. Roger Moore i Pierce Brosnan han tirat de la vis còmica, especialment el primer: han volgut dibuixar un Bond canalla, que se’n fot de gairebé tot encara que té sentiments. Mel Gibson fa un personatge així a les sequeles de Lethal Weapon, i James Coburn pintava de la mateixa manera l’agent Flint a un parell de famoses imitacions de 007. Una actitud encantadora però poc creïble en un assassí professional. En canvi, Sean Connery i ara Daniel Craig construeixen un individu desarrelat, cínic, cruel i només preocupat per viure bé la seva vida i sortir-se’n amb la seva feina. 007 pur i dur, inimitable.

Com a cinta d’acció és impecable. Com a història d’intriga, hi ha dues dificultats que pesen sobre el guió: el necessari allargament de la partida de pòquer, que ralentitza l’acció, i el fet de saber que 007 sempre se’n surt. Com que no hi ha cap escapatòria ridícula (només una curació miraculosa), només una persecució increïble (jo vaig agafar vertigen, us ho prometo), i tot queda ben lligat, el guió és dels millors que recordo de la franquícia.

Casino Royale apareix com una refundació de la sèrie. Explica la personalitat de James Bond, orfe de pares i d’ideals, des del seu origen com a agent secret d’elit, però alhora presenta l’aventura com un punt d’inflexió en la seva personalitat, que no m’extranyaria veure més marcada en el film que prometen pel 2.008. Per a que us feu una idea, el llegendari leit-motiv creat per Monty Norman no apareix fins el darrer moment de la pel·lícula, quan es crea el personatge, igual que passava a l’Episode III amb Darth Vader.

Això promet.

Salut i sort,
Ivan.

Martin Campbell
Casino Royale
Sony Pictures, 2006.

Anuncis

6 thoughts on “Casino Royale

  1. Jo, la veritat, tinc moltes ganes de anar a veure-la. No acostumo a perdre’m cap pel·lícula d’en 007, una mica per “tradició”, perquè forma part d’un esdeveniment vital clàssic. Ara bé, hem de reconèixer que d’uns anys enrera, cada vegada ens trobàvem més metratge infumable.

    Gràcies a tot el que he pogut llegir sobre la pel·lícula les expectatives estan moooolt altes. Ja veurem…

    Salutacions!

  2. Sense entrar en els detalls que separen les nostres dues visions del mateix film, comentaré un parell de coses en les que no estic d’ acord en termes objectius.

    Crec que les noies cauen als peus de Bond amb la mateixa facilitat que totes les altres fémines de les altres películes. De “noies bond” descregudes n’ hi ha hagut sempre, la Denise Richards en seria un exemple. Però a Casino Royale, la dona del marxant d’ armes es mira al James Bond amb bons ulls desde el primer moment, i se’ n va a casa seva després d’ una conversa de dues linees de guió.

    No crec que sigui una bona película d’ acció. Les bones películes d’ acció tenen un ritme d’ “increscendo” que aquesta película no té: dues escenes brutals a la primera meitat i ja està, fins al final on tenim uns quants trets i la demolició d’ un edifici de Venecia.

    L’ opinió personal:

    El major problema d’ aquesta película de James Bond es que no difereix en rés amb qualsevol altre heroi del multiespionatje qu tant de moda s’ han possat ara, i això es un error. Si algú no li agrada el Bond, que vagi a veure el Bourne… pero que no em canviin un mite.

    SithWolf

Respon a ibelchi Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s