Munich

Quan una pel·lícula que dura tres hores et passa volant, és que és bona. Munich és boníssima.

Spielberg ens explica dues històries lligades, la del que va passar a Munic i la del que va passar després, barrejant present i passat, realitat i ficció. Ho fa amb pols ferm, fent servir al màxim tot el ventall de recursos que hi ha a l’abast del director: la fotografia (ombrívola, amb molts contrastos, amb personalitat), la música de John Williams (sensacional), un disseny artístic impecable (com sempre a una producció Spielberg) i uns actors que tenen molt clar qui són els seus personatges. S’ha guanyat a pols la nominació a l’Oscar.

Aquest és un thriller amb missatge, i com que tothom ja es dedica a comentar la part pseudo-històrica de la història (sense anar més lluny, es va portar el 80% de la crítica que va aparèixer a La Vanguardia) jo intentaré centrar-me en l’aspecte cinematogràfic.

Tenim un thriller trepidant sense cap gran persecució i només una escena de tiros en tot el film. La intriga, l’emoció, van per altres llocs: els caps dels protagonistes. A Spielberg li interessa més retratar les relacions entre ells i com reaccionen davant dels aconteixements, que no els aconteixements en si.

Des que es va publicar The Day of the Jackal, la novel·la de Frederick Forsyth, totes aquestes trames s’han recolzat i molt en la descripció dels detalls tècnics, tant en els originals impresos com en les adaptacions al cinema. Tom Clancy abruma amb descripcions de tota mena de gadgets tecnològics d’aplicació militar i d’espionatge; John LeCarré ens ha explicat com falsificar fotografies (de les analògiques, quan era difícil) i estem acostumats a veure com l’informàtic de torn és guiat pel detectiu per a trovar la cara de l’assassí a la imatge satèlit d’una platja paradisíaca. En canvi, a Munich això només passa un cop i cap el final. El que es porta tota l’atenció és el retrat i l’evolució psicològica dels personatges.

Spielberg no fa servir cap llarga parrafada per explicar sentiments ni pensaments. Li basten seqüències molt curtes, inclús sense diàleg, per a transmetre estats d’ànim, d’opinió, actituds, maneres de ser. Veure que tant punt surt per televisió la llista de morts a l’atemptat, d’altres estan elaborant ja una altra llista, t’explica molt de com anaven les coses a Israel ja a l’any 72; Intercalar les dues famílies mirant la retransmissió del que passava a la vila olímpica, els grups de gent que s’aplegava al davant dels aparells en locals públics, et parla de gent enfrontada per la política i unida per l’angoixa; El grup de companys que s’aplega al voltant d’una taula per a menjar i xerrar junts ja et diu -amb molt poc diàleg- com són com a grup i cadascun d’ells. Propi dels grans directors.

Probablement l’elipsi més llarga del cinema. El film comença amb els membres de Setembre Negre engegant l’atemptat durant els Jocs Olímpics i pràcticament acaba amb el desenllaç de l’atemptat. Enmig, les conseqüències, enfocant clarament a la relació causa-efecte, l’un com a justificació de l’altre, en un montatge brillant. El pla final sobre el World Trade Center de Manhattan, més enllà de la polèmica, remata aquest efecte.

També a La Vanguardia, vaig llegir un article de l’Henrique Cymerman on explicava que als antics membres del Mossad, algun dels quals havia protagonitzat la història real, no els ha agradat el film. Aneu a veure-la, paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Munich
Steven Spielberg
DreamWorks, 2005

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s