The Sunday Drivers
Recinte del Fòrum, 22 de setembre del 23 de setembre del 2.005.

El primer compacte d’aquesta banda madrilenya els va convertir en la banda revelació del 2.004 segons la premsa musical espanyola. És un àlbum amb una portada de combat (a una manifestació, diria) i un recull de cançons tranquiles, que viuen en aquest espai indefinit de melodia i harmonia que limita amb bandes d’ara com Jayhawks o Travis, i grups de tota la vida com America o Los Secretos, però sense tenir els punts de country o de ranxera.

És una banda que té un so compacte, on el solista no destaca especialment ni per la seva veu ni per la seva guitarra acústica. Desconec si és manca de virtuosisme o humiltat voluntària, però em fa l’efecte que és l’opció estilísticament correcta, ja que li dóna a tot el grup un protagonisme que acaba recaient en els temes que interpreten, fent que segueixis la melodia en els seus alts i baixos rítmics, que et porten a bellugar el cos però que no et permetran de ballar. Si cal destacar un sol membre, em quedo amb el teclista, del que li recordo alguns tocs tant de piano com d’órgan excel·lents.

El concert va ser molt correcte i va fer gaudir el públic. Em vaig quedar amb la sensació, que també van compartir la Bego i la Núria, que estaven amb mi, que una sala petita-mitjana hagués estat molt millor escenari. Però si parlem de l’escenari de sales a Barcelona se’m passa el bon rollo que inspiren els Sunday Drivers.

Salut i sort,
Ivan.