I això sense parlar del vergonyós tema del mobbing immobiliari, que és un dels problemes més greus i sagnants als quals s’enfronta la població de tercera edat a Ciutat Vella.

Fins ara, cuidar dels vells era una de les obligacions familiars ineludibles. Ma iaia va viure entre que va quedar-se vídua i el dia que va morir amb la meva tia Tere. I durant uns quants anys no era només ella, sinò també la seva germana, parcialment impedida. El fet que Tere no treballi fora de casa també ha facilitat les coses, naturalment. Avui en dia és molt difícil que es pugui tirar endavant (ja no parlo de pagar la hipoteca) renunciant a un possible sou dins de la família.

Per tant, la solució familiar ha quedat obsoleta o si més no cal revisar-la. La primera temptació és reclamar solucions a les administracions públiques, però això només pot donar una resposta parcial (casals d’avis, assistència sanitària a domicili, etc.) i no podrà mai atacar una sèrie de problemes (deteriorament de la vivenda, solitud, etc.) que acostumen a ser els més dolorosos.

El que si és exigible és un augment, i cal que sigui molt gran, de les autoritats de Justícia i municipals. Els primers en perseguir els casos de mobbing. Els segons en atorgar ajuts i prioritzar sobre altres projectes el manteniment en estat digne de vivendes de gent que no s’ho pot financiar per ells mateixos.

Perquè posar un teatre per a que cantin la Caballé i uns quants més, això ja ho podria haver fet la iniciativa privada.

Salut i sort,Ivan.