Senyores i senyors: 2007 ens ha deparat una obra mestra del cinema. Lloem a un equip d’actors en estat de gràcia, un guionista més que notable i especialment el director David Cronenberg.

Jo no sóc pas fanàtic de Cronenberg. La zona muerta em va encantar, però Inseparables la vaig trobar massa tèrbola, i a Crash no va aconseguir desxifrar clarament els personatges. Això va fer que no parés atenció a la seva producció més recent, però les recomenacions de la premsa, Roger i Nunuki em van portar a veure aquestes Eastern Promises.

Si voleu saber de què va, podeu mirar la web oficial en castellà de Promesas del Este. La trama us pot donar la idea que veureu cinema negre. És cert només en part. També és un melodrama, una història d’amors desesperançats i esperances frustrades. I també mostra la lluita clàssica entre el Bé i el Mal, és una lloança a la intel·ligència i una crítica despietada a l’estupidesa i la debilitat. És a dir, una tragèdia grega.

Formalment, Eastern Promises és dura. Visualment i anímicament. No es pot dir que sigui una pel·lícula fosca, però si que abunden les iluminacions ombrívoles, els tons en blanc i negre de l’estil de Banderas de nuestros padres, que coloregen molt adequadament la sordidesa de la història. I hi ha escenes gore. Crueltat màxima en primer pla. I a més, a la primera escena del film. Crueltat plenament justificada a la pantalla, perquè un relat de la màfia russa no pot tenir música de violins. Extraordinària la coreografia de la lluita a mort a l’escena més recordada de la peli, especialment per les senyores (n’hi ha una que ja ha demanat aconseguir una còpia per a veure-la a càmera lenta).

Llegeixo que Viggo Mortensen està nominat al Globus d’Or per la seva interpretació. Realment és una actuació excel·lent, com les de la sempre guapíssima Naomi Watts (una altra que s’està especialitzant en papers de patidora) i la d’Armin Mueller-Stahl, l’inoblidable pare de Jessica Lange a La caja de música. També és molt creïble la de Vincent Cassel, però aquest noi sempre el veiem fer de psicòpata violent. Suposo que si ha convençut la Monica Belucci per a compartir la vida i tenir fills junts, és que té algun atractiu personal.

I el mèrit de tot plegat li dono al director. Cronenberg aconsegueix que els actors li donin el punt just de dramatisme. Escull els llocs justos on s’ha de ser més macabre, no allarga el film més del compte i dona les pistes i revela els secrets en els moments més oportuns. És una pel·lícula que té un ritme viu i on les coses van passant a poc a poc. I que a l’acabar et deixa el regust intens i dolç de la qualitat i la feina ben feta.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: al bloc de Codonyades també en parlen.