La qüestió: guanyar o perdre

Aquest és l’article sobre rugbi que agradarà als que no els agrada el rugbi.

Doncs sí, avui per fi comença el Sis Nacions 2015. I hi ha una nació que li dóna més importància que les altres. Ho sap fins i tot la televisió pública de tots els britànics:

No és que la BBC tingui una reputació especial en quedar bé amb les nacions més petites del seu Estat; els escocesos encara parlen ara del tractament que van rebre les seves participacions als mundials de futbol dels 70, quan Anglaterra no es classificava. Però aquest cop ho han clavat.

He buscat ràpidament si hi havia l’equivalent per les altres nacions, però només he trobat la promo italiana. La prèvia de poc més de 20 minuts què han preparat els de Canal+ és absolutament recomenable i tant pot engrescar els aficionats com encuriosir els que no ho sou.

Ara, la que segur us agradarà veure a tots és la promo que la mateixa BBC no es va atrevir a emetre el 2012. Esport, espectacle, emoció, orgull, i diversió. Això és el rugbi.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

L’equip del drac

La nació més petita; la que té més victòries; només Anglaterra ha aconseguit més Grand Slams que ella (només un de més); la que més va trigar a guanyar la cullera de fusta; també la darrera en perdre tots els partits del torneig; la pàtria de llegendes com Barry John, J.P.R. Williams, Gareth Edwards o Jonathan Davies. Gal·les.

Però en aquests temps professionalitzats ja no es pot viure ni del nom ni de l’aura que desprenen la samarreta vermella o un estadi que sempre s’omple de gent que no deixa de cantar i animar durant tot el partit. S’han retirat del rugbi internacional estendards com l’os Adam Jones o Shane Williams; i estrelles com Halfpenny, Warburton o Martyn Williams no llueixen com abans; i per primer cop en molts anys Gal·les no té un apertura de jerarquia a qui encomenar la direcció de l’equip. Aquells esplendorosos Grand Slams del 2.008 i 2.012 queden ja molt lluny i tothom confia que George North pugui ser positivament decisiu.

Moltes incògnites quan només queda una setmana per obrir el Sis Nacions davant Anglaterra. Però no seré jo qui menystingui el drac gal·lès, que inclús en les pitjors derrotes és capaç de qualsevol cosa.

Salut i sort,
Ivan.

Aquest any, si?

Siguem clars: el Sis Nacions que començarà el proper 6 de febrer no és el punt culminant d’aquest any de rugbi.

A la tardor Anglaterra acollirà la Copa del Món i és aquesta la cita que els de la rosa tenen marcada al calendari. Però això no vol dir què el Sis Nacions deixi de ser important, encara més quan ja porten uns anys que se’ls escapa entre els dits. L’any passat van guanyar una Triple Corona que no va tenir ressó perquè Irlanda va guanyar el torneig en un darrer partit molt més memorable que tot el torneig anglès.

Un resultat decebedor seria un mal presagi per un equip que ja ha estat molt qüestionat per no aprofitar tot el seu potencial. I més quan veiem del que són capaços davant d’una Austràlia que, encara que ara estigui en hores baixes, és una prova duríssima per qualsevol rival.

Els anglesos obriran el torneig amb el seu enfrontament amb Gal·les, que continuen també buscant-se a sí mateixos, el proper divendres sis de febrer a la nit.

Salut i sort,
Ivan.

All Blacks Flair

L’equip de França té allò què la gent del rugbi anomena el french flair, saber llençar-se al galop cap a la línia de marca contrària combinant a la mà i amagant la pilota del contrari, que deixa de saber on és fins que alguna samarreta blava la posa delicadament a l’àrea de marca rival.Ho fan cada cop menys, han patit alguns seleccionadors mourinhistes, per dir-ho així, però és la seva marca.

A l’hemisferi sud qui representa aquesta idea són els All Blacks, què són capaços d’assatjar i executar jugades com aquesta:

Crec que no calen més comentaris.

Salut i sort,
Ivan.