Blood Diamond

No fa gaire parlava de Babel, una pel·lícula ideològicament valenta i lúcida, però cinematogràficament pobra. Blood Diamond es pot descriure en iguals termes.

Blood Diamond

Blood Diamond aparentment parla del tràfic de diamants en països en conflicte. Realment toca molt millor altres temes: les sagnants guerres civils que massacren molts d’aquests països, el drama dels nens soldats, l’ús sense cap mena d’escrupols que Occident en fa del continent (recursos, gent, terra), el paper dels mitjans de comunicació i, en definitiva, de l’indefensos que estan els pobles africans respecte dels poderosos. Tot això a partir de tres històries personals que es creuen a Sierra Leona i amb un ritme trepidant.

Edward Zwick, que fins ara havia tingut més reconeixement com a productor que no com a director, ha intentat barrejar la reflexió política amb un film d’acció, seguint l’exemple de Traffic (en va ser productor) i sobre tot, de Spy Game, per mi la que millors resultats ha aconseguit d’aquesta combinació. Però, pel que fa a la denúncia, l’explicació sobre com funciona el tràfic de diamants és incomplerta, no s’explica prou bé perquè la guerrilla és tant salvatge i la corrupció al país només s’intueix. I pel que fa a la narració, el ritme, tot i ser molt viu i mantenir-te en tot moment pendent del què passarà, és de vegades massa irregular, especialment a partir del moment en que comença el darrer viatge (que naturalment no us explicaré).

Leonardo Di Caprio torna a oferir una interpretació sensacional que l’ha portat a la seva tercera candidatura a l’Oscar. La seva interpretació d’un traficant de diamants desarrelat és potser el millor del film. Di Caprio imita de manera molt convincent l’accent sudafricà i dóna una gran credibilitat en tot moment: quan va de ligón, quan només està pel negoci, quan és un mercenari despietat i quan és una ànima torturada, un rol que malauradament li escau massa cops a la gran pantalla.

Acompanyen a Di Caprio la bellíssima Jennifer Connelly, eficaç i limitada com sempre, i Djimon Hounsou, a qui recordareu de la segona entrega de Lara Croft, Gladiator i especialment d’Amistad. Si a les seves aparicions anteriors aquest antic ballarí (membre del cos de ball de Madonna) simplement complia, aquí clava perfectament la seva interpretació de pare atormentat i es guanya la seva segona nominació com a actor secundari.

A mi m’ha agradat moderadament. Li he trobat mancances clares i un excès de moralina i bones intencions cap el final del film, però també he de dir que tractant-se d’un film d’aventures situat a Àfrica, arribar al final de l’article sense lloar la fotografia ni la música (del prolífic James Newton Howard) és una garantia d’entreteniment.

Salut i sort,
Ivan.

Edward Zwick
Blood Diamond
Warner Bros, 2006.

Anuncis

The Departed

Martin Scorsesse opta per enèsima vegada a l’Oscar amb una història de valors, ambició i traicions.

The Departed - Los Infiltrados

Fins ara Scorsesse havia treballat el tema de la mafia d’arrel italiana (l’excel•lent Casino, la magistral Godfellas) i ara li ha tocat el torn a la irlandesa, que ja ha estat motiu d’altres films com Road to Perdition i State of Grace. La també de Scorsesse Gangs of New York queda, tant per localització temporal com per nivell de qualitat, a banda.

The Departed és el remake d’un film de Hong Kong anomenat Infernal Affairs, un nom més suggerent i irònic que la cita bíblica que dóna nom a l’obra de Scorsesse. The Departed hereta no només la brutal càrrega de violència pròpia d’un determinat cinema de l’antic enclau britànic, sinó també el ritme frenètic. No hi ha un sol moment en que l’espectador pugui aturar-se a analitzar les sucoses relacions entre els personatges, o les seves motivacions i aspiracions, perquè l’acció no s’atura mai. Martin ja ha brodat drames psicològics a les seves anteriors incursions mafioses, aquest ha preferit fer una peli d’acció, però amb tanta violència com les altres.

The Departed és un film notable, amb ritme, una trama més que interessant i amb excel•lents interpretacions d’un grapat d’actors consagrats (Nicholson, Whaldberg, Sheen), reconeguts (Damon, Baldwin) o a la recerca del merescut reconeixement (Di Caprio, Vera Farmiga).

La trama és enrevesada però no gens difícil de seguir, amb una presentació tant breu, succinta i completa que sembla de llibre de text, un nus apassionant i un desenllaç tant sobtat com mereix una història de vida o mort, sense que hagi lloc per a lliçons morals. Punts per a criticar? Només trobo que l’espai intermig en que Leonardo Di Caprio ha de construir el seu personatge queda poc explicat: algunes de les coses que fa no s’entén perquè les fa. Però clar, alguna motivació has de tenir per a comprar-te els dos DVD en que s’edita el film.

Salut i sort,
Ivan.

Martin Scorsese
The Departed
Warner Bros, 2006.

Aviator

Ja fa uns quants mesos que vaig veure el biopic del famosíssim magnat. Biografia incomplerta, ja que el guió està centrat en l’època més caricaturitzable del personatge. També aquella en que va fer més coses interessants.

El film es queda enmig de tot. Exposa la trama amorosa d’Howard Hughes, pero no acabem d’esbrinar quins eren els seus íntims sentiments envers Katharine Hepburn (esplèndida Cate Blanchett) o Ava Gardner (massa freda Kate Beckinshale).

Ens engresca en la lluita entre la TWA i la PanAm, adobada amb la connexió política, però la mostra només a salts, sense que sigui el fil conductor de la història. De fet, és aquesta absència de fil conducto, de un lligam ferm en la trama, el llast més gran de la pel·lícula. El flim es limita a anar ensenyant anècdotes de la vida de Hughes, van passant coses a la pantalla, però en cap moment no apareix una línea argumental definida que permeti assolir el clímax dramàtic.

El que si que aconsegueix el film és definir l’estil de vida i la manera de ser tant de Howard Hughes com dels altres personatges, tot i que no hi ha cap personalitat que sigui retratada en profunditat.

Una llàstima que havent-se gastat els diners que ha costat el film, hagin estalviat en el sou del guionista. Costum hollywoodenca, em temo.

Salut i sort,
Ivan.