Em sap molt greu el traspàs de la Carme. No la coneixia personalment, només la seva faceta pública i a través del filtre dels mitjans de comunicació, amb els quals m’havia format una imatge gens afavoridora d’ella. Però insisteixo, no la coneixia, només coneixia la professional de la política.
Humanament, ha estat una sorpresa i un cop. Una noia de la meva generació, morta de sobte i prematurament i que deixa un fill petit… M’ha impactat i m’ha sabut molt greu per ella i per la gent que l’estimava.
Una altra cosa és que simpatitzi amb el circ hipòcrita que, com sempre que traspassa algú conegut, s’ha organitzat. Aquí senyalo mitjans de comunicació, partits polítics i, ai!, el Govern.
Els obituaris i titulars han destacat unànimement que va ser la primera dona en ser Ministre de Defensa. És un titular tan cert com discutible:
– Primer, que ja fa molts anys que va haver la primera ministra (na Federica Montseny);
– segon, que ha hagut una ministra amb un ministeri més important (l’Elena Salgado);
– i tercer i més important, que la mateixa Carme Chacón abans ja havia estat Ministra d’Habitatge.
Precisament com a Ministra d’Habitatge amb Rodríguez Zapatero va exercir polítiques continuistes en un moment en que el problema de l’habitatge ja era una realitat palpable per a molts espanyols i ja es parlava de bombolla immobiliària.
En el seu pas pel Ministerio de Defensa no va poder (o no va voler) renegociar els contractes draconians que obliguen el Reino de España a comprar abundant material militar a la indústria bèlica alemanya. Especialment sagnant és el cas dels blindats, que no es poden emprar a les missions internacionals perquè Espanya no té transports amb que portar-los on es necessiten. Si que va permetre que els detalls significatius d’aquesta compra d’armes, decidida i signada per José María Aznar, es publiquessin a El País.
A la Carme Chacón no li va donar temps a aconseguir que un esborrany de llei sobre secrets militars fos aprovat per les Corts. Això hagués permés, potser, desclassificar documentació per a que els historiadors poguessin estudiar millor la Guerra Civil, la d’Ifni, la Marcha Verde, i el paper de l’exèrcit durant el franquisme i la Transición. I també durant el regnat d’Alfonso XIII, que ha Espanya la confidencialitat dels documents governamentals no caduca mai.
A banda deixo el seu paper en la política del partit socialista. Els que vivim la Política des de fora en tenim una imatge idealista d’aquesta activitat, molt diferent de la que tenen els que hi viuen d’ella, honradament guanyant un sou a final de mes. I de trepes, de colzades i de cinisme n’hi ha a totes les organitzacions jeràrquiques. I la Chacón tampoc no em sembla l’exemple més palmari d’això que apunto.
Quan va nàixer el seu fill va aparèixer en un dolçíssim article amb ampli desplegament fotogràfic que li va organitzar El País Semanal. La presentaven com un exemple de dona que triomfava professionalment després d’haver-se esforçat molt i alhora gaudia d’una satisfactòria conciliació familiar. Les elits són exemple de poques coses d’aquest estil. Per a exemple, que parlin de la meva amiga Irene, que es va pagar la carrera treballant de planxadora a deshores i havent de travessar un “descampat propici per a violacions”; i que anys més tard conciliava la seva maternitat monoparental amb els horaris li diuen flexibles però són elàstics de l’enginyeria informàtica. Que una política socialista es prestés a un publireportatge tal, em va posar de molt mala baba.
Tot plegat, per tant, no li veig uns mèrits especialment destacats com per haver rebut pòstumament la Creu de Sant Jordi. Una distinció, la més alta del país, que potser caldria clarificar o redefinir, però que si l’hem de donar a tots els que es dediquen a la política i moren joves, perdrà valor ràpidament.
Evidentment, el moment d’enterrar les despulles no és el més adient per a criticar algú. No perquè la crítica no sigui legítima, sinó per una mínima sensibilitat amb els que hi queden. Però no veig tampoc el motiu per a escriure hagiografies i encara menys per a que ho facin els que abans malparlaven de la mateixa persona.
En qualsevol cas, descansi en pau la Carme.
Salut i sort,
Ivan.
