Llibertat i seguretat

Havia vist això a Alemanya, i aquest any m’ho he trobat a Suïssa.


Aquests cartells són els que indiquen la zona femenina, la més propera a la porta, a l’aparcament de Murten. Es suposa que els conductors han de buscar altres llocs i deixar aquestes places per a les conductores que viatgen soles.

Hi ha una preocupació sobre dones que hagin d’accedir soles, potser de nit, a àrees fosques o aillades. Però no és només això.


Aquests cartells estan penjats pel centre de Berna. El missatge que transmeten, molt resumit, és que al sortir de nit i encara que hi hagi influència de l’alcohol, s’ha de respectar en tot moment l’altra persona, no invadir el seu espai personal sense permís, etc., i demana explícitament a la gent que si pateix o és testimoni d’algun acte sexista, inclús si es pot resoldre fàcilment sense ajut, es comuniqui al personal del lloc public on passi, perquè d’altres persones poden haver patit també abusos.

Hi ha vàries maneres d’encarar aquest tema. El masclisme, la inèrcia cultural, … i la quantitativa.

Penseu que aproximadament el 52% té algun problema o limitació a l’hora de gaudir d’una cosa tan bàsica com és la seva llibertat per a relacionar-se amb l’entorn. Sóna prou greu?

Afegeixo un parell d’articles que em va descobrir la Izumi:

No sé què és més esfereïdor: que hagi noies que els escriguin, o que hagi nois que les jutgin com paranòiques.

Viatjar, no diguem ja canviar de país, té això: et trobes amb coses noves que et fan replantejar aspectes vells de la teva vida. A Suïssa es fan campanyes i es prenen mesures per a garantir que les noies, aproximadament la meitat de la població del país, no tingui problemes a l’hora d’exercir la seva llibertat. A Catalunya no es fan. Perquè no cal?

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

16 thoughts on “Llibertat i seguretat

  1. De les notícies: el primer any que alemanys van comptar les mortes per violència de gènere (2015) en van sortir 331. A Espanya el 2015, 57. No sóm aquí menys masclistes, crec, és que tenim una política en contra d’això. L’educació per la igualtat i la política en contra del masclisme és necesària arreu. I els pàrquins buits són esgarrifosos, com recordem de Thelma i Louise.

    1. Ara no recordo la dada exacta, però a Suïssa hi ha gairebé una víctima mortal de violència de gènere per setmana, aproximadament. És una mica menys del promig espanyol, però la Confederació és de la mida de Catalunya…

  2. Pensa que compten les morts, que una morta és difícil d’amagar. Les agressions , si no hi ha denúncia, no es compten. Tot suma: educació, política, ajudes, zones de pàrquing i taxis nocturns a meitat de preu per a dones (Suècia).

      1. L’inconvenient dels indicadors objectius és que et duen a conclusions estranyes. A major sensibilitat i consciència, major nombre de denúncies. I això et pot dur a considerar Suècia com el país amb un grau més alt de violència domèstica

      2. Més aviat, el que et respon aquesta pregunta és que a Suècia es parla obertament del tema. La pregunta és Do you know …, i si, la gent en sap.

        En canvi, l’indicador objectiu assassinades va directe al gra: és indiferent que en coneguem algun cas o no.

  3. Sobre si a Catalunya no es fan aquestes campanyes perquè segons qui cregui que no calen,

    A risc de ficar-me en un jardí, admeto que hi ha dades que no m’atreveixo a interpretar del tot però segons estadístiques com aquestes semblaria que nosaltres (i els espanyols) no tindríem tant un problema d’actituds explícites com de latents, implícites.

    No sé si les campanyes de conscienciació, que en general ja es dubtós que serveixin per alguna cosa, serveixen prou si l’actitud de qui les rep és dir ‘és clar, és evident, quina campanya més rara, em sembla bé, és clar, però això no va per mi’. Tendeixo a creure més útils els testimonis, que permeten l’empatia i prendre el punt de vista de l’altra, que omplir els carrers de cartells.

    1. El perill del jardí és ben gran. Més aviat et diria que de les preguntes amb resposta clara (“no és no”) ens sabem la resposta. El problema seria ser capaços de fer el raonament a partir d’un cas real i sense filtre aclaratori. Així és com veig jo aquesta dada.

      1. Primer els números.

        El problema de les estadístiques no és només fer-les sinó interpretar-les. L’indicador objectiu assassinades és tant subjectiu com preguntar a la gent si coneix alguna víctima perquè que una assassinada sigui inclosa en el llistat és qüestió taxonòmica: depèn de que la seva mort sigui classificada com a masclista al llarg d’un procés que és variable per països i en el que intervenen jutges, policies i criteris legislatius més o menys restrictius depenent del país. És un problema molt antic i mal resolt perquè té mala solució.

        L’alternativa que es va començar a contemplar davant de la insuficiència dels registres objectius i del fet que les morts registrades només recollirien la punta de l’iceberg, que se sol dir, són enquestes de victimització. Que tenen un problema diferent i és que els resultats tenen a veure alhora amb el grau de conscienciació social: en societats més mobilitzades i sensibles sembla que la violència masclista sigui un problema més gran i com més facin, més víctimes tenen. Més víctimes surten a la llum, diria jo.

        Però no t’equivoquis, preguntar a la gent, per exemple, si coneixen víctimes és una manera de tenir xifres un cop saps i estàs convençut que les xifres objectives són deficients i no serveixen ni per quantificar les morts o les víctimes real, ni per quantificar les dimensions del problema.

      2. El que jo em pregunto és si les campanyes explícites, clares, són conseqüència del fet que hi ha més gent que explícitament té opinions explícites, en públic, hostils als rols igualitaris o masclistes en el sentit que sigui. Podria ser, ho sé. També pot ser que hi hagi hagut fets detonadors que ho hagin posat en primer pla en la política o en els moviments socials de cada país i que, al marge d’aquests fets, en d’altres països, sembli que no vingui a tomb de res. Sembli, dic.

        En tot cas dubto de l’efecte que pot tenir quan la immensa majoria de gent té clares les preguntes amb resposta clara que dius tu i els qui no les tenen se’n guarden prou de dir-ho.

        I també m’estranya la dada en sí, com totes les dades (n’hi ha algunes) que ens posen al mateix nivell que Suècia. Què més voldríem, també en aquest tema.

  4. Hi ha una cosa en la que em sembla que estem d’acord: saber la pregunta de l’examen (“no és no”) no vol dir que fora de classe ho practiquem.

    Però abans sóc jo qui ara no segueixo el teu raonament. Entenc que dius que les campanyes es dissenyen en funció de la població. Com que Gallup Suècia sap quina mena de gent són els suecs, els fa un tipus d’enquesta; a Itàlia, millor preguntar d’una altra manera. És això?

    1. No tinc clar quin és el raonament que dius de manera que explico el que penso que no s’entén.

      Si has seguit el cas Snowden pots haver-te quedat amb que els criteris legals suecs per considerar que hi ha hagut una agressió sexual no són homologables amb els nostres. Quan preguntes a la població sueca si coneix algú que ha patit una agressió sexual te n’haurien de sortir més tant perquè la població és més procliu a considerar inacceptables alguns comportaments com també pel criteri legal que cristal·litza aquest sentiment social, que és diferent.

      El que vull dir és que no hi ha manera de separar la consciència social de la situació objectiva. Com més consciència social més denúncies i més inacceptables és consideren alguns comportaments. Aquests indicadors estan construïts per mesurar el mateix a tot arreu i, si volen complir la seva funció, han de ser així. Si fas mesures específiques de cada país pots ajustar-te a cada circumstància però aleshores no pots comparar internacionalment, que és el que es pretén.

      I, per altra banda, m’estranya molt que, tenint una situació objectiva molt distinta a la de Suècia, estiguem al mateix nivell en quant a respostes clares.

    2. Específicament en relació amb les campanyes. Tant administracions públiques com moviments socials dissenyen campanyes depenent del que perceben com a problemes prioritaris. Que la seguretat de les dones als espais públics esdevingui el focus d’atenció de les campanyes demanaria que les opinions públiques en siguin molt indiferents (que hi hagi més masclisme explícit) o que hagin passat fets que ho hagin posat en primer pla.

      I això, és clar, no vol dir que no sigui un problema arreu.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s