Sense confiança

Dues maneres completament diferents d’entendre la política no s’acaben d’entendre juntes.

D’una banda Junts pel SI. Hereus, especialment la part convergent, del peix al cove.  Però també amb els que abans habitaven l’ampli espai que hi ha entre Raül Romeva i l’Ernest Maragall, experts en els meandres de la gestió política i la gestió del no poder, de l’oposició. I els d’ERC, experts en refundar-se, canviar de líder i guanyar impuls. Més enllà dels objectius que legítimament persegueixin, són gent acostumada a la pràctica professional de la política. Als tempos variables i les rectificacions que no ho semblen.

A l’altra banda de l’espectre polític, del Parlament, i de concepció vital, un aplec de gent que s’organitza en la Candidatura d’Unitat Popular, que ha deixat enrera el seu nom en plural, però no la seva diveristat interna. Què són aferrissadament assambleïstes, que ho votaran tot vàries vegades abans de decidir res, i que no li tenen gens de por a quedar malament amb ningú que no sigui ells mateixos. I volen la Revolució, la volen tota sencera, i la volen ara mateix.

I ara surten un munt de genis de la política dient que ells ja deien que no s’entendrien! Bé, jo no ho diria tant cert que no s’entendran. Els catalans podem tirar de llibres d’Història per a posar exemples tant de pica-baralles estúpides com d’acords insospitats. Som la síntesi del seny i la rauxa.

La rauxa, ara mateix, la posa la CUP. L’Anna Gabriel no és el David Fernández, ni de ben lluny. No li hem vist el mateix enginy verbal, ni la capacitat d’expressar amb molta fermesa unes conviccions i alhora deixar la porta oberta a una entesa. Si més no, fins ara. I tampoc no veig cap cupaire que exposi intencions programàtiques o ideològiques amb la brillant exposició que exhibien el Baños o l’Arrufat. Però han accentuat la seva fermesa i hi ha una part del seu electorat, el més roig, que deu d’estar ben content.

A banda de parlant, també hi ha diferències actuant, encara més significatives i importants. Per què tots els diputats cupaires han votat en bloc? La legislatura passada vam veure com els tres membres del seu grup parlamentari votaven separadament quan ho consideraven oportú, mentre que ara, tot i la forta divisió interna s’ha imposat una disciplina de grup que no casa, em sembla, amb el seu discurs llibertari.

L’absència del David Fernández i el Quim Arrufat es nota i molt. Abans de les eleccions hom es demanava perquè la CUP renunciava al prestigi que havien guanyat aquests dos. Ara ens podem demanar perquè han renunciat també a la seva experiència. L’esquerra anticapitalista continua aprenent de què va la política d’abast més amunt que els municipis. Ho està aprenent a l’ajuntament barceloní, i ho està tornant a aprendre al Parlament, on no sabien que tombar els pressupostos és prémer el botó vermell per a tombar el govern. Marededéusenyor!

El seny toca esperar-lo de JxSI, un bàndol que està ple de gats que saben caure dempeus. Però gent tan assenyada hauria d’haver concedit algun caramel que els cupaires poguessin assaborir, començant per tocar els impostos als que més guanyen i seguint, per exemple, per disminuir en alguna mesura el nombre d’alts càrrecs nomenats a dit. O negociar que els que van ser alts càrrecs i han tornat a ser funcionaris deixin de cobrar pels càrrecs que ja no ostenten i tornin al seu sou normal de funcionari. Complex, trepitja ulls de poll a molts partits, però s’hagués venut molt bé.

Tot i haver fracassat amb la negociació pressupostària JxSI juguen amb una carta que, si no és certa és ben trobada: al Parlament, són els únics que han proposat coses en positiu. O si més no, els altres grups no han aconseguit vendre cap proposta emblemàtica, només oposar-se a JxSI (que, per altra banda, és el que hom espera d’una oposició). O sigui que de moment, encara dominen el discurs polític. I més ara que Carles Puigdemont ha convocat la moció de confiança.

Entre els dos extrems hi ha altres quatre grups parlamentaris que estan més pendents de les eleccions de finals de juny que no pas del que pugui passar al Parlament. Però, aquesta indefinició fa que la seva diferenciació caigui en picat i que ho fiin tot a què puguin fer els seus germans grans al Congreso. Sempre és arriscat confiar en que un altre jugui les seves cartes a la teva conveniència.

De moment ja els va bé no haver-se de retratar i esperen millorar posicions en unes hipotètiques noves eleccions catalanes, que ara no seran fins ben entrada la tardor. Eleccions que portarien un reposicionament, especialment de l’independentisme, sembla que amb un lideratge republicà clar. I ja veuriem què passaria amb els que van prestar el seu vot en favor de l’ideal independentista, o en contra de la corrupció pujoliana.

Però molt difícilment sorgirà un nou escenari parlamentari on les CUP tinguin el poder negociador que ara gaudeixen.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

4 thoughts on “Sense confiança

  1. Diria que hi ha una frase en aquest post amb la que estic d’acord.

    Et diria quina és però no me l’he apuntat i ara mateix no sóc capaç de trobar-la…

  2. A ti no te gustan los recitales de poesía ,no ? pero hay en Youtube un montón de vídeos de Formosa que vale la pena ver y escuchar.

  3. M’ho miro quan pugui, avui estic molt enfeinat.
    Poesia, si; però a casa i quan estic sol i tinc temps per endavant, perquè acostumo a llegir, somniar, quedar-me embobat, continuar llegint, tornar enrera… i tornar a començar.
    I clar, això en un recital és perdre’s la major part de l’acte.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s