Escric això mentre les Candidatures d’Unitat Independent decideixen la seva posició respecte la investidura d’Artur Mas com a President de la Generalitat.

Escric després d’haver llegit un munt de titulars, articles, columnes i opinions que ataquen el criteri de la CUP, ridiculitzen el seu mecanisme assembleari de decisió, i fan bufa del Mas per dependre del que decideixin quatre exaltats.

Com a mostra palmària d’aquest ridícul intel·lectual, l’article ¡Todo el poder a los sóviets! de Lluís Bassets a El País; però podeu escollir el vostre escrit preferit, que de l’Antoni Bassas al Joan Tàpia, tothom ha dit la seva.

Aquesta cançò em sóna d’haver-la escoltat abans. Felipe González es va haver de sotmetre al ”chantaje nacionalista” del per altra banda español del año Jordi Pujol. Més tard van ser els socialistes qui denunciaven que era precisament Pujol qui li manava a Aznar què s’havia de fer. Uns altres socialistes se’n reien d’Esquerra Republicana anomenant-los xirucaires; etcétera.

Els que no han arribat amb cartes prou bones a la mà decisiva, allà on es reparteix el gruix de les apostes, se’n riuen dels que si que juguen la partida. I proven de convèncer tothom de la seva superioritat intel·lectual, política, inclús moral, amb els més diversos arguments.

Segons ells, a un país dominat per la connivència dels aparells dels partits amb allò que durant la transició s’anomenaven ”poderes fácticos”, i que ha resultat en casos escandalosos de corrupció política (per exemple el dels ERE andalusos), resulta que el veritable perill és que un petit partít polític decideixi de forma assambleària, votant públicament a mà alçada, si recolzen o no el mateix Artur Mas a qui ells mateixos acusen de corrupció i no deixen de cantar-li allò del 3%.

La seva supèrbia amaga la seva misèria intel·lectual i la seva derrota política.

Salut i sort,
Ivan.