Si un músic professional et diu que ha disfrutat veient un documental sobre música, deixa’t d’històries i corre a buscar-lo i mirar-lo.

I més si el documental és de la BBC, que en sap molt de música i de documentals. Us recomano especialment una sèrie que vaig conèixer pensant què era d’ells però que en realitat és un producte d’Eagle Rock Entertainment que la BBC emet: Classic Albums. Alguns que m’han posat gallina de piel són els dedicats a Wish You Were Here, A Night at the Opera o The Joshua Tree.

Però tornem al tema del documental: la música easy listening o com es deia a Espanya, música ligera. Categoria que ha anat mutant en la formulació i en la denominació, igual que d’altres géneres. En el documental apareix com a figura de referència Richard Carpenter, que es queixa amargament del tracte que van rebre dels executius de les discogràfiques a partir dels 70 i també de l’actitud de la crítica envers aquest génere. Per alguna raó, aquesta música composada per a ser plaent, no molestar, accedir a grans mercats i assolir un gran èxit comercial, no era prou prestigiosa.

I aquí apareix una reflexió que sempre m’he fet. Què fa una obra més respectable que una altra? Tots podem dir (i diem, no callem!) que tal músic o estil el preferim a un altre, o que tal o pasqual és una caca. Però mai no he entés que es critiqui grups com per exemple Supertramp o els Backstreet Boys “perquè estan dissenyats per a tenir èxit i no tenen res més al darrera”.

Crec que hi ha una gran dosi d’hipocresia al voltant de l’èxit i el guany de diners. Es veu molt clarament a la Literatura, cada Sant Jordi algú es queixa de l’èxit dels llibres escrits per famosos, dels llibres de cuina, etc., com si calgués una llicència d’escriptor per a pertànyer a la secta dels autoritzats.

Tampoc no entenc, ara que estic en mode escriptura torrencial, els que s’ofenen quan dius que l’artista o l’estil que a ells els agrada a tu et sembla una caca. Però això si que ho deixo per un altre dia.

Jo vaig crèixer a una casa on hi havia un munt de cassettes (els joves: aneu a la Viquipèdia) de Ray Coniff, Henry Mancini, Ray Barretto i Bert Kaempfert. En vaig acabar fins la punta del barret, en part perquè era la música del pare i jo buscava alguna cosa que sonés prou fort per a fotre-li els pèls de punta.

Però més endavant vaig gaudir i molt de gent com Santana, els mateixos Supertramp, Herb Alpert, Camel, The Eagles o Lighthouse Family, que s’han mogut en registres diferents però amb actituds equiparables. I he apreciat a Mancini i companyia.

I per fi parlo, vuit paràgrafs més tard, del documental en concret. Una delícia. De Percy Faith a Lighthouse Family passant per Engelbert Humperdinck o Richard Clayderman, veiem un munt de músics que es preocupaven per atendre les necessitats d’oci musical d’aquella població que no volia amoïnar-se per allò que si preocupava a Bob Dylan, The Rolling Stones o Led Zeppelin. Veiem estètiques clàssiques que defugen la moda imperant però que abracen la moda de la comoditat i el conformisme. I veiem també un enorme esforç en no voler trobar nous camins, sinó fòrmules per a revisar amb èxit allò que d’altres han creat per vies innovadores.

Adient pels que no els fa res no entendre i gaudeixen del què hi ha. Contraindicat pels dogmàtics dels estils i les categories.

Salut i sort,
Ivan.