Ara que la calor apreta, res millor que rock contundent per a que cremi l’adrenalina.

Un dels clàssics de la meva adolescència. Guitarres afilades, posat canalla, lletres simples i tòpiques però resultones, guitarres afilades i un cantant molt limitat però també alhora un frontman impagable van cristal·litzar en una banda emblemàtica i un directe avassagador.

El seu cim va ser el directe que els va catapultar a l’èxit quan ja havien despatxat Sabino Méndez, fundador i compositor de la banda. Queda l’amarg regust de saber què haguès passat sense excessos amb les substàncies psicotròpiques, si el grup s’hagués aguantat durant més temps, i especialment si àlbums tant rodons com Mis problemas con las mujeres o Morir en primavera haguessin existit.

Ara que Manolo García s’ha retrobat amb Los Burros per a tornar a enregistrar el que aleshores no van poder passar de maquetes; que Los Secretos (un quart de segle sense l’Enrique Urquijo) enregistren un àlbum de covers; i que per sota dels 30 anys ningú no coneix Mecano, cal reconèixer que tant el personatge de Loquillo com la música de Los Trogloditas han envellit prou bé. Em sembla a mi.

Salut i sort,
Ivan.