Grupo 7

Un thriller duríssim, una pel·lícula d’acció realista.

Póster de la pel·lícula Grupo 7, amb els seus protagonistes Mario Casas i Antonio de la Torre en primer pla

Abans que s’inauguri l’Expo de Sevilla cal netejar el centre de la ciutat de drogues i tot el seu entorn de delinqüència. Un grup de policies s’encarregarà de fer-ho amb procediments gens homologables.

A partir d’aquesta premisa Rafael Cobos i Alberto Rodríguez escriuen un guió sense cap gra de sucre, ple de personatges memorables però amb els barris de Sevilla com a protagonista mut i pacient, on molt pocs surten ben parats i en el què només hi ha gra, ni una sola escena de descans.

Amb aquest material el també director Alberto Rodríguez ha construit una pel·lícula de lladres i serenos on no saps qui és pitjor. Un món de violència que remet de manera obligada a films com Dirty Harry, paradigma del subgènere on la fi justifica els pitjors mitjans dels molt bons i sacrificats.

Però a Grupo 7 l’hem de jutjar com l’obra de ficció què és, i és excel·lent. Sense perdre el temps en escenes que expliquen altres escenes, ni en discursos justificatius, ni en diàlegs impostats, Grupo 7 cavalca a ritme viu però sense esgotar l’espectador. A les escenes d’acció la fotografia aconsegueix transmetre el vertígen sense que perdem de vista què està passant. Fer-ho, ho demostra Hollywood cada any, és quelcom que no tothom n’és capaç; i fer-ho sense la càmera lenta que va descobrir Peckinpah a Grup Salvatge ja és de nota.

Grupo 7 traspua realitat gràcies a una acuradíssima posada en escena i a un repartiment magistral. A una funció on l’estrella és Mario Casas destaquen la mirada i el posat d’Antonio de la Torre i la naturalitat d’un Joaquín Núñez que al cap de trenta-cinc anys de carrera teatral va guanyar un Goya al millor actor revelació.

Cap el final de la pel·lícula, però, hi ha una d’aquelles escenes capaces d’esguerrar completament, per irreal i increïble, un film basat en la credibilitat. Els que l’hagin vista, recordaran la humiliació. Jo m’he quedat sense entendre què pretenia l’Alberto Rodríguez amb allò, quan tenia mecanismes molt més evidents per a resoldre aquell punt de la trama.

En qualsevol cas Grupo 7 és una magnífica pel·lícula que, encara que oficialment no té res a veure en coses que si van passar realment (com el de la periodista, el del policia veterà o el del que tenia pinta de jovenet) retrata una realitat més propera que l’americana i entreté un munt.

Adient pels amants dels westerns crepusculars. Contraindicada pels fanàtics de la pastisseria: ni un gram de sucre.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s