L’any passat ens va deixar Peret.
Tot i que la seva biografia va tenir moments per tot, la seva música sempre és associada a l’alegria i la festa, i m’està molt bé que així sigui.
Un país mestís com és el nostre encara ha d’aprendre a valorar oficialment les vessants més mestises i heterodoxes de la seva cultura. El purisme ens porta al tancament en nosaltres mateixos i a perdre’ns moltes de les gràcies de la vida.
De Peret un dels que més en va aprendre va ser el Gato, que va venir de lluny per a ser un més de nosaltres. I tot i que alguns himnes proclamen que tots units fem força, encara ara trobo massa gent que pensa que un nou país es podria fer amb només uns quants de nosaltres; o que li nega la catalanitat a qui porta molt temps fent país a la seva manera.
Els que pensen que hem absorvit moltes coses de la cultura espanyola tenen raó.
Salut i sort,
Ivan.
Digues la teva!