Una grandíssima sèrie de dibuixos animats.

Què li demaneu a una sèrie adreçada a la canalla? El primer, què no els empleni el cervell de porqueria. I resulta que si et poses a mirar dibuixos animats de porqueria en veus molta. Moltes històries on la violència apareix gratuïtament o on l’origen de l’acudit és riure de les desgràcies que li passen a algú, no precisament perquè es porti malament. I crits, un munt de crits.

A Peppa Pig es pot trobar una descripció idealitzada però versemblant del que és la vida pels nens, tant en l’entorn familiar com a la llar d’infants. I un respecte a la diversitat: cada família és una espècie animal diferent i totes conviuen harmoniosament.

La segona és que sigui entretinguda. Les criatures es queden absortes davant la pantalla i no es cansen (fins al cap de molts capítols seguits) de veure què fa Pepa la porqueta. Això no només permet els pares breus interludis de llibertat condicional, sinó també que siguin els nens qui vulguin mirar allò que tu vols que mirin.

I la tercera, que ja posats a veure 3.295.476 vegades (aproximadament) un mateix contingut audiovisual, et faci una mica de gràcia a tu. I els creadors de Peppa Pig han anat incorporant a partir de la tercera temporada segones lectures que poden fer plorar de riure els adults, especialment als que gaudeixin dels acudits sobre guerra de sexes i estereotips de gènere, un tema també tractat molt bé a la sèrie.

És tant bona que sembla sortida d’un dels grans moments d’inspiració de Pixar. I per cert, els doblatges tant català com castellà perden bastant davant l’original anglès.

Adient per a nens de qualsevol edat. Contraindicada pels estirats.

Salut i sort,
Ivan.