Magnètica, trepidant, serena. Una pel·lícula sensacional.

Rush es situa a mig camí del documental sobre un fet esportiu rellevant i del què acostuma a fer Hollywood, una fabulació basada en fets reals. Ron Howard, què ha signat cinema ensucrat no apte per a ments diabètiques ha tingut l’encert de no malbaratar una història què ja era prou captivadora sense necessitat d’afegir-li pebre posant l’èmfasi en la part humana de tot plegat: les relacions, l’esport, el treball, la vida.

Ron Howard ha accentuat a Rush la relació entre dos pilots aparentment antagònics i l’ha exagerada fins a fer creure què eren l’un la nèmesi de l’altre. No m’empasso què la realitat fos exactament així, més aviat una llicència per a centrar l’interès de l’espectador, però funciona meravellosament bé.

Igual què uns magnífics efectes visuals què són tant bons què només s’intueixen i no prenen el protagonisme al què de debó importa: el què li passa als personatges. I una pel·lícula on el suc són els personatges demana dos actors superlatius. Daniel Brühl és el més semblant què pot tenir Nikki Lauda a un bessó de debó. I Chris Hemsworth és simplement un canalla encisador.

I al final, quan Howard li afegeix cinc minuts innecessaris al film, ens queda una reflexió sobre on rau el plaer de la vida. En haver arribat enlloc o en haver gaudit del camí, en saber què s’ha fet el què tocava o en haver esquivat el què altri deia què passaria?

Adient pels què aprecien la feina ben feta i una història explicada al seu ritme. Contraindicada per a envejosos.

Bonus: Nikki Lauda diu què Rush no només li ha agradat sinó què és molt fidel a la realitat. Tinc ganes de creure-m’ho.