Una piscina és igual aquí què allà, oi?

Bé, doncs gairebé si. Vam anar a una de petita, coberta i familiar. I el primer què et trobes quan entres a l’edifici és una porta giratòria què no permet entrar si no has pagat l’entrada amb el molt sofisticat venedor automàtic. I vull dir què impedeix físicament l’entrada, no com els tornos què hi ha al metro de Barcelona. Primera senyal què hi ha coses què apuntar.

La segona és què l’amic amb qui anem s’ha deixat el banyador a casa. I davant la meva cara de pasme em diu què cap problema, què segur què a la mateixa piscina li’n poden deixar un. I així és. I també li podien haver venut unes xancles, si les hagués necessitat -la majoria de gent no en fa servir, un altre fet diferencial.

I sortim a la piscina i veus unes quantes taules on hi ha gent llegint el diari, bebent refrescos i prenent gelats, mentre per les parets, completament acristallades, veus la pluja com cau i les branques i fulles dels arbres oscil·lant al vent. Què tot molt bé, però m’han canviat la foto.

El remat arriba a l’entrar a l’aigua. De lluny ja he vist què hi ha dos cartells, el de la dreta diu Schwimmen (nadeu) i el de la dreta he donat per descomptat què devia de dir quèlcom semblant a “amb precaució”. Diu Nicht Schwimmen (no nadeu). Hi ha una part de la piscina dedicada a nadar i una altra, la quarta part, i on hi ha menys fondària, dedicada a què els més joves puguin jugar a l’aigua però sense donar braçades cap allà i cap aquí.

L’aigua estava massa freda, però això si què és igual a tot arreu.

Salut i sort,
Ivan.