Passejant per Berna un dels primers dies què hi vaig ser, ja vaig veure els cims dels Alps nevats. Berna no és tant a la vora de les muntanyes, i estem parlant de mitjans de juliol.

I de seguida vaig recordar una novel·la del Jaume Fuster, Per quan vingui un altre juny, on la frase què dóna títol a l’article era una contrassenya. Per cert què la recordo com una entretinguda novel·la d’espies sense gaire pretensions, i amb una hipòtesi d’atemptat contra el Rei Joan Carles què uns anys després va esdevenir certa d’una manera molt semblant.

Però el què us volia comentar és què en ple estiu es veien de meravella els cims nevats, llunyans, lluents, majestuosos, mentre què ara què ens acostem a l’hivern costa molt més veure’ls perquè el cel acostuma a estar cobert de núvols, hi ha menys llum i no és veu ni la neu ni les muntanyes.

Al contrast de passejar en pantaló curt i samarreta veient de lluny la neu l’ha succeït la gràcia de mirar cap una mole immensa de neu i roca i no veure-la, sabent què hi és.

Ara mateix els Alps són com els meus amics: són lluny, no els veig, però sé què hi són.

Salut i sort,
Ivan.