Una melancòlica i trista reflexió sobre la evanescència del poder i la glòria.

Si espereu veure un biopic convencional, una intriga política o un film històric, quedareu decebuts, molt decebuts. Es podien haver fet tres films més sobre la Margareth Thatcher, però Phyllida Lloyd ha triat la via més íntima i crua. Decisió valenta.

El fet que la directora tingui un bagatge essencialment teatral té conseqüències directes sobre la forma i el resultat: preeminència de monòlegs, plans mitjos i primers plans, diàlegs molt ben escrits i tota l’atenció posada sobre les relacions entre persones, no sobre processos històrics ni polítics. I una conseqüència maravellosa, una altra i espero que no darrera oportunitat de gaudir del magisteri de la Meryl Streep i el Jim Broadbent.

El film avança a un ritme lànguid puntuat per escenes on apareix en tota la seva cruesa l’energia (o la ràbia, segons l’opinió de cadascú) de la protagonista. Em queda el regust d’una personalitat desbocada, tant entusiasmada per la seva vocació política i la seva absoluta confiança en sí mateixa com mancada de guia. La desaparició física dels seus dos mentors, el pare i el padrí polític, són part de l’explicació que ofereix The Iron Lady sobre una personalitat menys fascinant que la seva figura política.

Adient, ara que veiem que els reis maleïts que moriren en combat van a petar a sota d’un aparcament, segurament perquè ningú no li va bescanviar el seu regne per cap cavall. Sic transit gloria mundi. Contraindicada si voleu esbargiment fàcil.

Salut i sort,
Ivan.