In justícia

Un cas de presumpta corrupció política triga 20 anys en instruir-se. Independentment del que digui Gardel, és una barbaritat. I tot per, al final, arribar a un acord i renunciar a portar a la presó i senyalar la culpabilitat d’aquells que ho siguin.

Hem de confiar en la Justícia? O en els polítics?

Clar que si els haguessin condemnat, de Presidente tenim a Mariano el Amnistiador. Que segueix l’estela del comiat de Rodríguez Zapatero, un altre que també era generós.

Sempre he cregut que les revolucions el que més porten són problemes, sang i disgustos. Prefereixo l’evolució. Però no veig cap evolució possible a Espanya (i Catalunya) que la porti a ser un país millor. Independentistes, calmeu-vos: he dit possible. Pos-si-ble.

I el pitjor de tot és què, com tothom, cada cop sóc més partidari d’engegar-ho tot a dida. Si més no, espero que els del Polònia ens ofereixin un acudit a l’alçada del cas i de la barra del Duran i Lleida.

Salut i sort,
Ivan.

3 respostes a «In justícia»

  1. La indignació t’ha fet deixar-te el títol del post i tot !!! 😯

    Sí, sempre has estat un evolucionari dels que troben que qualsevol solució és millor que trencar les cartes. Necessàriament. Per tarannà, per capteniment que deia el Maragall president.

    Però no sempre és així, de vegades cal foc nou o un bon incendi a les coses velles (això sí, en el moment just, en el lloc adequat, tu ja m’entens). O de vegades es cala foc per si sol i tu simplement no faràs res per apagar-lo. O no podries fer res encara que volguessis.

    Què el tarannà dialogant no t’enuvoli la vista: mira-t l’incendi que crema com una posta de sol. El pirata d’El Campell ha quedat en evidència? Es pot saber quin problema hi ha? Massa poc, fa molts anys que la campa sense ni una esgarrapada. Només preocupem-nos que no es cremi res que valgui la pena conservar.

    1. Habemus títol. 🙂
      Si, és el meu tarannà, però és també el convenciment que els processos necessiten una certa línia de continuitat per a sortir bé. El foc que uns veuen com purificador pot acabar cremant arbres i boscos sencers que no estaven malalts. La Revolució Francesa va portar el Terror de Robespierre, la Revolució Russa una guerra civil, i ja sabem la que van organitzar uns quants generals i banquers que volien salvar Espanya el 36. Quan treus el foc a passejar mai no saps on deixarà de cremar.
      I hi ha un altre component: el pacte. Una evolució pot acabar de manera poc satisfactòria (com la mitificada Transición) però no en desastre. El fet d’anar pactant les passes fa que ambdós bàndols hagin d’arribar a un compromís i més important que l’acord en sí és el fet de comprometres en que cal avançar en una direcció. Aquesta tradició pactista serveix no només per a amagar vergonyes (corrupció a la política catalana) sinó també per a estabilitzar temes estructuralment importants. Si a Espanya hagués una cultura de respectar l’altre, el vençut, les minories, no portariem ja no-se-quantes reformes educatives. Clar que si Espanya fos així segurament seria Holanda o Suècia, no Espanya.
      En parlem.

      1. “La política és la continuació de la guerra per altres mitjans” deia Foucault invertint Clausewitz. Per això parlar d’evolució, pacte i revolució reflecteix tarannà personal més que altra cosa. Però parlant de la societat són, més que altra cosa, jocs de paraules que emmascaren les correlacions de forces, que hi ha grups de gent amb posicions diferents sobre el que sigui.

        En acció col·lectiva, ningú pacta res amb ningú altre si pot simplement guanyar sense despentinar-se i no en treu res de pactar, encara menys si hi surt perdent. Enlloc. Ni ningú té cap motivació per canviar les regles de joc que l’afavoreixen a ell encara que perjudiquin els altres si no en treu res. Enlloc. I els cops de puny a la taula per canviar les regles, les revolucions si vols, els donen els qui en queden perjudicats per com funcionen les coses però no poden canviar el joc seguint les regles.

        És fer-se trampes al solitari pensar que la resolució de les diferències depèn principalment de la voluntat d’entesa. En tot cas al revès: d’una correlació de forces equilibrada i amb diferències assumibles en deriva voluntat d’entesa.

        Però això no és conversa per al post commemoratiu del dia que al pirata d’El Campell el va agafar el tren. Algun altre dia. Presencialment.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: