L’expert en art Andriesse Gauke ha escrit una novel·la negra irregular.

Las pinturas desaparecidas explica una petita història com a recurs per a explicar una gran història, la del gran robatori d’obres d’art que van perpetrar els nazis… i més gent.

Andriesse Gauke es recolza en les claus del génere negre per a desenvolupar aquesta trama. Però, li falta molt de ritme en l’exposició de la informació. La novel·la esdevé apassionant per la trama, però no pas per la narració, que m’ha resultat excessivament plana i lineal. És possible que el responsable no sigui l’autor, sinó el traductor al castellà, però en qualsevol cas m’ha quedat la idea que si Las pinturas desaparecidas hagués tingut una estructura un pél més sofisticada, amb monólegs interiors, salts en el temps i alguna escena més dinàmica, el resultat hagués estat molt més impactant.

A més, el final de Las pinturas desaparecidas deixa oberts un parell de forats menors, d’aquests que es poden emplenar al davant d’un bon cafè amb d’altres lectors, i un ús molt simple de recursos argumentals que ja han aparegut a moltes altres obres, literàries i cinematogràfiques, sobre el Tercer Reich. M’ha agradat llegir-la, però no buscaré altres obres de l’autor.

Adient per a reflexionar sobre el sentit de la Justícia. Contraindicat pels qui veuen els conflictes en blanc i negre.

Salut i sort,
Ivan.