Tot i que la contraportada qualifica d’antimilitarista aquesta novel·la de Dino Buzzati, jo crec que parla de sentiments més íntims i més comuns.
El desert dels tàrtars, que he llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre, explica la història de Giovanni Drogo, un jove oficial que dedica tota la seva vida a servir a una fortalesa on no hi ha cap atractiu, ni tant sols per la vida militar, sacrificant tota la resta de coses que hom pot en aquesta vida. Ho fa per a cumplir el seu deure, allò que li han inculcat que és el seu deure, tot i que ni disfruta fent-ho, ni rep cap mena de recompensa. Però té l’esperança que en el futur, tant la seva disciplina com les seves renúncies seran recompensades.
Em penso que el Dino Buzzati, més que criticar el militarisme, el que va fer va ser denunciar el no qüestionament de la veritat oficial. El borreguisme de seguir les consignes oficials renunciant al que la pròpia intució i el sentit comú indiquen què és més adient. El perseguir, en definitiva, la voluntat d’algú altre que s’atorga la defensa de la felicitat col·lectiva, més que no pas la felicitat pròpia. La milícia, paradigma d’organització jeràrquica on no es planteja la contestació a l’ordre rebuda, és per mi la metàfora dels sistemes funcionarials, de partits polítics com els nostres, i totes les estructures on hi ha un bé comú al qual es supedita la conveniència individual.
Per tant, crec que El desert dels tàrtars té més a veure amb Revolutionary Road que no pas amb El gran dictador. A més del fons, té en comú l’aire trist i angoixant, que Buzzati transmet al lector de manera aclaparadora. Val a dir que a la novel·la no li hagués anat gens malament una bona retallada de pàgines, especialment en el tram final, completament previsible i molt feixuc.
Com us podeu imaginar m’ha agradat el missatge, i també m’ha agradat la manera, elegant i sòbria, en que està escrita El desert dels tàrtars.
Adient pels que tenen problemes amb l’autoritat. Contraindicada si us fa il·lusió que Sant Pere us obri les portes del cel.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
2 respostes a “El desert dels tàrtars”
Interesante, ¿forma parte de tus lecturas de club de lectura? ¿Luego de cada libro hacéis un colocoquio? ¿En muchas ocasiones ves lecturas muy dispares?, hay gente que tiene muchas literatura a sus espaldas y cuando comentan un libro hay multitud de referencias literarias, otras personas , la mayoría , relacionan la lectura con su vida, su situación o el entorno político social, el otro día en una entrevista Azcona, ya fallecido , decía que él hacia cine directo de la calle y que ahora mucho cine es del cine, el imaginario común de primera mano en muchas ocasiones ya es el cine, eso le pasa, creo, a muchos lectores que su imaginario son otras lecturas, otros es la calle y algunos las dos cosas.
Sisa comentaba que el Gato Pérez decía que para funcionar por la vida has de tener tres cosas: Calle, biblioteca y azotea (perspectiva)
Sí francis, és el segon llibre del curs del club de lectura de la biblioteca Garcilaso. Crec que faré un article comentant com funciona, que té el seu què.
Interessantíssim el comentari del Gato Pérez. Recordo un consell molt semblant del Fernando Trueba als aspirants a fer cinema: llegir, viatjar, escriure; en aquest ordre.
Salutacions!