Tinc molta curiositat per veure què sortirà del nou Molino.

D’entrada, em sembla molt bé que es vulgui revitalitzar la vida nocturna del Paral·lel. Sempre és bo que l’activitat econòmica augmenti, més encara en moments com l’actual. Es beneficiaran els restauradors del voltant, els taxistes, els hotelers (no fa gaire l’hoteler Joan Gaspart reclamava més oferta teatral i musical a la ciutat) i de retruc, la ciutat en general.

Però posats a dissenyar el revival del Paral·lel, hagués començat per una altra banda que no El Molino. Per exemple, aprofitar l’oferta teatral actual, que no està gens malament. Gent com La Cubana, El Tricicle, o el Dagoll Dagom han portat multituds a l’avinguda. Què pot fer tota aquesta gent al Paral·lel després de l’espectacle? La capacitat dels locals nocturns del voltant és molt limitada, o sigui que l’opció que escull la majoria és marxar a d’altres zones de Barcelona. I si parlem de restaurants, aleshores també hi ha limitacions de qualitat. Admeto que diner crida diner i que l’apertura de locals que eren tancats pot tenir l’efecte crida.

Després hi ha l’opció artística. Reviure l’esplendor de fa cent anys demana fòrmules diferents a les d’un temps on no hi havia ni ràdio (ja no parlem de televisió) ni tolerància cap a l’exposició pública de parts significatives del cos femení (i les relacions sexuals prematrimonials eren matèria de ciència ficció i cases de barrets). Per tant, caldrà inventar espectacles nous, per molt que es vulgui recuperar l’essència o l’esperit d’aquells temps. Veurem què passa, però no recordo que el Flor de nit de Dagoll Dagom (amb llibret del gran Vázquez Montalbán) tingués gaire èxit.

El que més m’amoïna és que no hagin sorgit propostes novedoses. Encasillament, manca de creativitat, por a la innovació? Està molt bé que recordem la Mary Santpere, però d’aquí a ressucitar un Molino mort per manca de públic fa tretze anys …

Salut i sort,
Ivan.