Després de força anys he tornat a llegir la Isabel-Clara Simó.

I és que tot i que tot el que he llegit d’ella (Històries perverses, La salvatge, Una ombra fosca com un núvol de tempesta, La innocent, Dones) m’ha agradat, va arribar un moment en que em resultava repetitiva. Al cap del temps l’he tornada a apreciar en una obra que ja anunciava les mateixes característiques de les que la seguirien.

Julia explica la història d’una alcoiana que es casa per diners a les darreries del segle XIX. Basant-se en un succés real, Isabel-Clara Simó lliga tres components en una novel·la que esdevé molt interessant.

Hi ha la disecció social, tant de la classe obrera afectada per la puixança de l’anarquisme i el socialisme, com de l’alta burgesia que s’enriquia amb la revolució industrial. Hi ha la vicisitud sentimental de l’obrera que es casa amb l’amo (què importants són les paraules!). I, finalment, hi ha el retrat implacable del que era la vida de les dones en aquells temps, per mi la part que origina les millors pàgines del llibre.

Malauradament, Julia no només és la novel·la continguda i allunyada del folletí que l’autora buscava, sinó que és una mica freda. Trobem la violència i la passió característiques de les novel·les de la Isabel-Clara Simó, però l’exposició dels sentiments i de les motivacions és molt parcial, i el resultat queda un pèl desangelat. Sabem el que els personatges acaben fent, i què els sembla el resultat, però desconeixem què esperaven. La implicació emocional del lector queda limitada.

Però tot i que per mi es queda curta, per mi és una gran novel·la. Intelectualment profunda, històricament punyent, vitalment cruel, Julia ens explica d’on venim i què calia molts cops fer per agafar l’ascensor social. Despulla hipocresies i planteja un munt de vegades, de la primera a la darrera pàgina, una pregunta inquietant: tu què haguessis fet?.

Adient per valorar els beneficis de la lluita. Contraindicat si qualsevol temps passat va ser millor.

Salut i sort,
Ivan.