Ho confesso: sóc jugador habitual de la loteria. Concretament, de l’Euro Millones.

No tinc cap mena d’esperança que em toqui un disbarat de diners que em permeti canviar de vida i dedicar-me a temps complert a les meves aficions. Però jugo, suposo perquè costa poc, perquè hi ha la possibilitat, o per tenir una ínfima esperança que Mr. Marshall arribi. De vegades necessito descansar de la racionalitat.

Però la qüestió és que quan vaig a l’oficina de loteries m’estic com a molt un minut: hola, bona tarda, una aposta per l’euromillones; dos euros; aquí té; adéu, bona tarda; gràcies bona tarda. Algun cop que he tingut la desgraciada idea d’entrar havent-hi algú a la finestreta, m’he apenedit.

Hi ha autèntics professionals del joc. No sé si també de guanyar diners, espero pel seu bé que si. I és un sector on les dones dominen, si és que la mostra que jo he contemplat és prou representativa. Una cosa és gastar-te dos euros, però una altra és la quantitat de gent que veig que va amb llistes de números de loteria, combinacions pels diferents sortejos, i no sé quanta parafernàlia. Els que no som jugadors, ens fem creus.

No recordo de qui és la frase, però qui més la va encertar va ser el que va sentenciar que la loteria és l’impost als que no saben matemàtiques.

Salut i sort,
Ivan.