L’opera prima de Paolo Giordano (Torí, 1982) l’ha convertit de manera totalment justificada en l’escriptor italià de moda.

La novel·la està perfectament construïda, dominant el tempo narratiu amb un ús perfecte de l’elipsi, evitant la narració d’esdeveniments perfectament imaginables i buscant els detalls significatius i les anécdotes colpidores. I ho fa amb un amor desmesurat pels personatges secundaris i amb una exigència màxima pels protagonistes.

La solitud dels nombres primers és original perquè surt del típic esquema de les històries noi coneix noia. No presenta ni el festeig, ni què agrada l’un de l’altre, ni quines passes segueixen per aconseguir l’amistat de l’altre. Només mostra el sentiment i la dependència entre tots dos.

La solitud dels nombres primers no va de novel·la d’amor. És una novel·la de sentiments: de culpa, de solitud, de rebuig, d’ofenses mai no dites però brutalment sentides.

La solitud dels nombres primers és cruel amb el lector, a qui presenta repetidament idíliques perspectives de futur per a després esbocinar-les sense pietat. I quan això passa, el lector li retreu als protagonistes perquè no poden ser normals. On rau la normalitat, en els prejudicis del lector?

Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda.

La solitud dels nombres primers és una novel·la que m’ha arribat al fons de l’ànima. També n’han escrit Lire Tue, Reflexions en català, Malerudeveuret, i Llegir en cas d’incendi. Compte que algú ha escrit spoilers.

Adient per a retrobar-te amb l’adolescent que vas ser. Contraindicat si el que busques és una estona de distracció.

Salut i sort,
Ivan.