Tercera temporada de les històries de la família Fisher. La sèrie m’agrada molt i molt i ja n’he parlat abans al comentar la primera i la segona temporades.

AVISO: hi haurà un munt de spoilers després de la imatge.

La qüestió és que la temporada arranca fatal, amb uns quants episodis on la situació personal de Nate pesa molt i de manera molt negativa sobre l’ànim de la sèrie. Nate està totalment perdut durant tota la temporada, però és que en els primers episodis a més d’estar ell perdut ho estem els espectadors, als quals crec que no se’ns explica prou bé el seu canvi de mentalitat i per tant la manera en que actua. L’únic que veiem és un canvi brutal d’actitud.

El personatge que domina aquesta temporada és Claire. És la més madura de tot el grup, juntament amb David, però mentre les trames de David són més convencionals, les de Claire són més dramàtiques i inesperades. El personatge surt molt reforçat després d’haver patit un parell de desenganys sentimentals i l’avortament. Aquesta evolució i el fet que torni a la solteria fan que tingui molt de potencial per la quarta temporada, que no trigaré a devorar.

Desapareixen personatges que no aportaven massa cosa, com Nikolai, Lisa, la família de Brenda (ja veurem, però de moment han sortit menys i això m’alleugereix) però he trobat a faltar més participació de la germana de Ruth i del personatge de Kathy Bates. Keith ha passat també una temporada horrorosa, però sembla que a l’igual que la seva relació amb David la seva influència a la sèrie pot millorar: el seu conflicte familiar dóna més joc que no pas el de Brenda.

I de cop i volta arriba un moment en que t’adones que la sèrie t’ha tornat a enganxar de mala manera. Més enllà de tota la intriga amb Lisa, la història ha recuperat el pols, Nate ha tornat a comportar-se d’una manera que entenem, el soroll d’algunes trames laterals (com la relació entre Ruth i l’aprenent o tot l’embolic amb el professor de Claire) desapareix i torna a ser evident la sensibilitat de la sèrie.

Si he d’escollir un sol moment de la temporada, sense cap mena de dubte és el passeig de Claire pel purgatori (o és el limb?) i el diàleg amb els que troba a faltar.

Six Feet Under és una sèrie com la vida: potser no hi ha res concret que pagui la pena comentar, però tot plegat dóna motius de sobra.

Salut i sort,
Ivan.